L'entrevista de treball

No sé si el despertador no m'havia avisat o bé el meu subconscient va decidir no fer-li cas.
El cas és que eren les 11:30 i feia tard. Justament avui no, pensava en veu alta. Tenia una entrevista concertada des de feia una setmana, la meva vida depenia d'aquell lloc de treball.
Exaltat, vaig agafar tot el conjunt que es trobava perfectament plegat i preparat al respatller de la cadira, corrents vaig enfilar el passadís mentre em treia el pijama al mateix temps . L'Aria, em perseguia amb la corretja a la boca, confusa al veure tant dinamisme i adrenalina de bon matí.
Un cop a la dutxa, vaig descobrir que em faltaven les sabates. Completament nu vaig tornar a l'habitació quan, la veïna del bloc del davant, va centrar la mirada fins on em trobava. Horroritzada, va deixar anar la regadora que duia entre les mans i va llençar un crit d'esglai. No em vaig immutar, no era el moment, tot i que sabia que el resultat d'aquell instant, posteriorment, em ruboritzaria.
Amb la camisa per fora dels pantalons, les sabates sense cordar i el nus de la corbata sense fer, vaig sortir al carrer disposat a agafar l'autobús que es trobava a la parada. El conductor, davant la meva decepció, va trepitjar l'accelerador just quan estava apunt d'arribar-hi. Em quedava només un quart d'hora per arribar, impossible vaig pensar.
Sorprenentment, ja que no hi passaven amb gaire freqüència, vaig veure un taxi que s'apropava, vaig alçar el braç demanant que s'aturés, sense saber del cert si anava lliure de passatgers. Vaig estar de sort, anava buit.
"Carrer Maria Montessori vint-i-cinc", vaig dir-li abans fins i tot d'asseure'm.
"Bunos dia sinyor"— va dir el taxista.
Amb un somriure eixerit d'orella a orella, donava la sensació de no haver entès cap paraula del que havia dit.
"Bon dia, por favor, me puede acostar al carrer Maria Montessori número veintisinco" — vaig respondre amb un castellà prudent alhora que pèssim.
Ell, assentint amb el cap, sempre somrient, va donar senyals d'haver-ho entès. Quedaven aproximadament, deu minuts.
Gràcies a la conducció veloç així com arriscada, vaig arribar a temps. Vaig agraïr-li al conductor amb una generosa propina que va rebre amb gran entusiasme. Sortint com un bala del taxi em vaig plantar on estava la recepció.
Al veure'm, la dona que hi havia darrere el taulell, va fer un bot d'espant. Suposant que era a causa de l'aspecte que duia, em vaig excusar dient que tenia cita amb el senyor Guitiérrez i que anava just de temps.
"Segon pis a mà dreta" va respondre ella, secament i amb desgana, segurament, encara molesta per l'ensurt.
Pujant les escales, intentava fer-me el nus de la corbata just però quan ho havia aconseguit, una dona molt arreglada, d'aspecte imponent i amb una cabellera desmelenada alhora que terriblement seductora, amb un somriure més pròxim a befa que a cordialitat, va demanar educadament que esperés a la saleta a ser atès.
La sorpresa va ser quan, al cap de poc, reculant sobre les seves passes, em va reconèixer.
Ai mare! Ets tu, de veritat? Mira't ets tot un home! — va dir exaltada, contenta de veure'm.
Em vaig quedar atònit al creure qui em pensava que era, havia canviat tant que quasi bé no la reconeixia.
Laura? Ets tu?...— vaig respondre amb un fil de veu.
La Laura, era la millor amiga de la meva germana gran durant l'adolescència, sobretot. Passava moltes estones a casa. Jo sempre n'havia estat enamorat en sil·lenci, ja que ella mai m'havia fet cas. Hagués jurat que era el primer cop que parlàvem.
Quan de temps! Què n'és de tu? Un segon, esperes al senyor Guitérrez, no? Tardarà a atendre't, ets la seva última visita, però ara està molt enfeinat. Vols pendre un cafè o el que sigui? Invito jo.— Va dir amb gran, davant la meva cara d'embadaliment, esperant amb ganes una resposta.
Aquella dona que anys enrere havia estat el meu amor platònic, la dona amb qui tothom sospirava i a qui tothom portava boig, m'estava invitant a un cafè. No m'ho podia creure.Tot ho trobava surrealista, però no vaig deixar perdre la oportunitat.
Vam anar al que devia ser el seu despatx, dialogant de tot i més amb una gran entesa, vam arribar a un punt de la conversació en que les paraules van quedar en segon pla. Ens vam mirar. Ella, poc a poc, va apropar els llavis cap als meus i seguidament em va descordar, un per un, els botons de la camisa. Jo sense posar-hi massa de la meva part, encara afectat pel shock de la situació, vaig deixar-me endur.
Havien passat tres hores i l'oportunitat d'entrevistar-me amb en senyor Gutiérrez havia passat de llarg. M'era igual, ja res m'importava, havia fet l'amor de la manera més salvatg amb una dona sis anys més gran que jo de la qual, sempre n'havia estat encisat. Em sentia com mai, de fet, creia que flotava.
Al passar per davant de la recepció vaig despedir-me de la dona que, hores abans, m'havia atès. Ella, sopresa pel temps que havia estat al segon pis, va preguntar si m'havia anat bé. Jo li vaig respondre: "Perfecte, millor del que m'esperava. Que passi un bon dia!", amb cara de no entendre res, m'anava mirant mentre jo m'allunyava carrer avall, entonant la meva cançó preferida.
Plovia però no podia queixar-me. Era el dia més feliç de la meva vida.
Vaig decidir anar caminant a casa, tot i que em trobava força lluny i segurament arribaria completament xop. Era feliç i això m'importava per sobre de tot.