Cercador
Cita 2.0
Un relat de: polamat_- Compartir:
Només feia 322 hores i 5 minuts que la coneixia. Tampoc es podia dir que la conegués molt bé, però havíem fet alguns skype's. No s'havia connectat en les darreres 48 hores i en el seu perfil no hi havia cap rastre d'activitat o canvi. Desitjava que s'enrecordés que haviem quedat per sopar aquella nit. Desesperadament, havia estat tota la tarda revisant les trucades dels últims dies. Em va fer una perduda des de el seu mòbil un dia entre setmana per desitjar-me bona nit i era l'única forma d'esbrinar el seu número de telèfon i confirmar la cita. Vaig trucar als números que no tenia registrats al mòbil. La companyia telèfonica, la perruqueria on anava la meva àvia, el veterinari i la gestoria. Cap era el número de la Judith.
Vaig enviar'l-s'hi un missatge privat a les seves amigues del xat però cap d'elles estava connectada. LinkedIn, Facebook, Twitter, Blogger... no apareixia per enlloc. Recordava perfectament la conversació que havíem tingut (era difícil d'oblidar ja que va ser el dia que li vaig demanar per sortir). El restaurant, l'hora, com aniríem vestits, etc. Tot ho havíem deixat ben clar aquell dia però com va desconnectar-se tant ràpid i feia tant de temps des de l'últim cop, estava intranquil.
Després de buidar tot el armari, nerviós, pensant que no hi era, vaig trobar-la finalment. Es tractava d'una camisa que ella mai havia vist. Diferent a la que tenia a totes les fotografies de perfil i en tots els etiquetatges. Només li havia dit que era color blau cel, però estava segur que quan la veiés li causaria una gran impressió. Ella segons m'havia dit, anava de verd. Desitjava amb totes les meves forces que no fos el mateix vestit que sortia a l'àlbum de la boda de la seva cosina. El cert és que mica en mica que s'apropava el moment, més convençut estava que el verd i el blau no combinàven.
Un cop llest, vaig sortir de casa i vaig agafar un taxi que em dugués al restaurant Miramar, al passeig de la Barceloneta. Un cop el taxista em vadir que haviem arribat, estava aterroritzat. I si no era la noia que m'havia dit? I si no venia? I si no ens agradavem? El conductor em va repetir tres cops més que ja haviem arribat i el preu que corresponia al trajecte. Vaig fer el cor fort i vaig sortir del taxi.
Ella estava allà, d'esquenes, mirant el mar. A mesura que anava apropant-me tímidament, ella es girava. Jo pensava que aquella compenetració era quelcom químic, cada cop estava més segur que era ella, que no m'enganyava i que...era guapissima. Just quan es va girar del tot, vaig poder cautivar la seva bellesa en la seva màxima explendor. Esperava que no notés que m'havia ruboritzat al veure-la, al moment que li donava els dos petons vaig quedar encisat per l'olor del seu perfum.
Un cop dins vem demanar vi blanc i un sortit de marisc. Aquella, la nostra primera nit, havia de ser especial en tots els sentits. La Judith amb els seus dits delicats agafava l'escamarlà.
Collons, aquest bitxo té punxes, la mare que el va parir! —va xisclar tant fort que tot el restaurant va centrar la mirada cap allà on ens trobàvem.
Vaig riure vergonyosament, trobant el seu sentit de l'humor una mica excèntric, tot i que també creia que era una bona forma per deixar enrere la timidesa dels primers instants.
Al cap de 30 minuts i després d'haver demanat "palillos" i "ketchup" i d'haver-se barallat amb les ostres, les escopinyes i el cranc. Just quan va arribar el moment que se li va caure un troç d'una gamba a la copa de vi i amb els dits bruts l'intentava treure de la copa, vaig aixecar-me exaltat de la cadira.
Carinyo, deixa estar la gamba, ara demano que et canviin la copa- vaig dir amb tacte alhora que amb por de no ésser deborat per aquella dona tavernaria sense escrúpuls. Ja de pas, aniré al servei si no et fa res.
Just abans d'arribar al servei vaig donar-li en metàl·lic els diners que portava al cambrer que m'havia atès i vaig sortir d'aquell restaurant, tant ràpid com les cames em permetien. Mai més, pensava, mai més coneixeré a una dona sense coneixer-la.
Vaig enviar'l-s'hi un missatge privat a les seves amigues del xat però cap d'elles estava connectada. LinkedIn, Facebook, Twitter, Blogger... no apareixia per enlloc. Recordava perfectament la conversació que havíem tingut (era difícil d'oblidar ja que va ser el dia que li vaig demanar per sortir). El restaurant, l'hora, com aniríem vestits, etc. Tot ho havíem deixat ben clar aquell dia però com va desconnectar-se tant ràpid i feia tant de temps des de l'últim cop, estava intranquil.
Després de buidar tot el armari, nerviós, pensant que no hi era, vaig trobar-la finalment. Es tractava d'una camisa que ella mai havia vist. Diferent a la que tenia a totes les fotografies de perfil i en tots els etiquetatges. Només li havia dit que era color blau cel, però estava segur que quan la veiés li causaria una gran impressió. Ella segons m'havia dit, anava de verd. Desitjava amb totes les meves forces que no fos el mateix vestit que sortia a l'àlbum de la boda de la seva cosina. El cert és que mica en mica que s'apropava el moment, més convençut estava que el verd i el blau no combinàven.
Un cop llest, vaig sortir de casa i vaig agafar un taxi que em dugués al restaurant Miramar, al passeig de la Barceloneta. Un cop el taxista em vadir que haviem arribat, estava aterroritzat. I si no era la noia que m'havia dit? I si no venia? I si no ens agradavem? El conductor em va repetir tres cops més que ja haviem arribat i el preu que corresponia al trajecte. Vaig fer el cor fort i vaig sortir del taxi.
Ella estava allà, d'esquenes, mirant el mar. A mesura que anava apropant-me tímidament, ella es girava. Jo pensava que aquella compenetració era quelcom químic, cada cop estava més segur que era ella, que no m'enganyava i que...era guapissima. Just quan es va girar del tot, vaig poder cautivar la seva bellesa en la seva màxima explendor. Esperava que no notés que m'havia ruboritzat al veure-la, al moment que li donava els dos petons vaig quedar encisat per l'olor del seu perfum.
Un cop dins vem demanar vi blanc i un sortit de marisc. Aquella, la nostra primera nit, havia de ser especial en tots els sentits. La Judith amb els seus dits delicats agafava l'escamarlà.
Collons, aquest bitxo té punxes, la mare que el va parir! —va xisclar tant fort que tot el restaurant va centrar la mirada cap allà on ens trobàvem.
Vaig riure vergonyosament, trobant el seu sentit de l'humor una mica excèntric, tot i que també creia que era una bona forma per deixar enrere la timidesa dels primers instants.
Al cap de 30 minuts i després d'haver demanat "palillos" i "ketchup" i d'haver-se barallat amb les ostres, les escopinyes i el cranc. Just quan va arribar el moment que se li va caure un troç d'una gamba a la copa de vi i amb els dits bruts l'intentava treure de la copa, vaig aixecar-me exaltat de la cadira.
Carinyo, deixa estar la gamba, ara demano que et canviin la copa- vaig dir amb tacte alhora que amb por de no ésser deborat per aquella dona tavernaria sense escrúpuls. Ja de pas, aniré al servei si no et fa res.
Just abans d'arribar al servei vaig donar-li en metàl·lic els diners que portava al cambrer que m'havia atès i vaig sortir d'aquell restaurant, tant ràpid com les cames em permetien. Mai més, pensava, mai més coneixeré a una dona sense coneixer-la.
