Aparença

Un relat de: polamat_
Havia fet tot el possible. Semblava que finalment m'havia autoconvençut per no ser-hi, però de nou, com cada divendres, per quelcom motiu difícil d'explicar, allà em trobava. Arrepenjant el braç dret sobre la barra però mantenint una compostura ferma i seductora. Al hall de l'hotel Marjorie em trobava segur i amb confiança, perdent el compte dels Fresh Martini's que portava. En Quim em donava conversa i és que la relació era quasi bé fraternal. Home robust de veu ronca però agradable. Bigoti de llapis sota un nas tort propi d'un boxejador i unes enormes mans que sorprenentment feien sacsejar la coctelera amb una enorme destresa.
Contemplant l'anar i venir de totes les dones, totes elles amb abrics de pell, tacons de vèrtic i vestits de gal·la que fèien perdre l'alè, acompanyades per les seves parelles aparentment força més grans d'edat, somniava desde la posició on em trobava que una d'elles, em digués quant d'interessant em trobava i m'invités a xerrar. En Quim em despertava de les meves capçinades mentals i em feia retornar a la vida real, oferint-me una altre copa.
Mirant el mòbil cada dos per tres, intentava captar l'atenció d'alguna dona, aviam si d'aquesta forma alguna d'elles pensés que era un home de negocis, ocupat i amb una activa vida social. Desbloquejar mòbil, anar al menú i mirar els missatges, això és el que realment feia cada cop.
Amb unes ganes terribles d'anar a orinar després de la dotzena de copes, el pànic s'apoderava de mi cada cop que em disposava a incorporar-me i caminar. El cap em donava voltes i semblava que a les dos passes cauria, perdent el coneixement. Per això sempre m'aguantava.
Eren gairebé les 3 de la matinada i les parelles anaven deixant el hall de l'hotel fins que aquest quedés practicament buit, diversos xofers les esperaven amb la porta oberta dels seus Bentley's i el porter immaculat de blanc, es despedia amb un cordial somriure.
En Quim, el personal de l'hotel i jo, ens haviem quedat sols en menys de mitja hora. Intentava amagar la meva tristor, però tornava a ser una nit on la sol·letat i la foscor tornarien a ser presents, amb l'agravant que era la nit de transició, la nit de cap d'any.
Després d'haver pogut amb prou feines anar al servei, en Quim m'esperava al porte-cochère de l'hotel, oferint-me un cigarret.
Sense diners, en Quim va fer-se càrrec d'aturar un taxi que em dugués cap a casa.
Un cop al llit, vaig decidir que res ja no tornaria ser igual. Cansat d'aparentar algú que ni tant sols existia, sel·leccionant cadascun d'aquells trets que m'hagués agradat tindre però que no tenia. Ja no soportava més voler aparantar ser algú fruit de la meva imaginació, volia ser jo mateix.
No obstant, no parava de donar-li voltes. Qui era? D'on venia? Quines eren les meves aspiracions?.
Em vaig despertar de sobte, quatre parets blanques i una dona d'una trentena d'anys amb còfia, d'aspecte afable, m'animava a acabar-me el sopar. Sentat als peus del llit, la sopa s'anava consumint lentament, així com ho feien els dies, les hores, els minuts... Jo seguia amb l'esperança de ser qui sempre havia volgut ser.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: