L'elefant rosa a través del mirall...

Era un matí estrany, a través de la finestra de la petita sala encara es veia la lluna enmig d'un cel blau i nítid. Quan ella es va esguardar al mirall del bany, se li va escapar un crit d’esglai.
Al reflex, hi havia un elefant rosa: tenia dues orelles, dos ulls,una trompa, un cosset generós i la cua de l’arc de Sant Martí. On eren els seus cabells llargs negres? I els seus ulls color mel? I la pell blanca, amb alguna taca del sol? Es va pessigar la mà. No és un somni. Què vaig fer ahir a la nit? Vaig sopar a aquell bar, una amanida i una vedella “strogonoff”. Vaig veure massa vi, i això és una al·lucinació? Em vaig prendre una pastilla per dormir, potser la pastilla i el vi… Però no, no era una al·lucinació. No puc anar així a la feina, tothom es riurà de mi. Va cercar el telèfon del diari al mòbil, i va esperar que algú respongués, però sense èxit. Volia deixar un missatge d’àudio al whatsapp, però amb aquelles potes no podia ni tan sols enviar l’“emoji” de malalta. Es mirava al reflex, els ulls del paquiderm la miraven amb sorpresa, què està passant? Què haig de fer? Tot seguit, va anar al menjador i va mirar per la finestra, per si descobria alguna pista d’aquella transformació. En una tauleta, hi havia la foto d’ella, amb la mare, l’àvia Camèlia i l’estimat de l’àvia, l’Antoine al Passeig martítim de l’Escala, tots somrients i enlluernats pel sol de l’estiu. Va mirar el carrer de la ciutat comtal. Un munt de gent capficats mirant el mòbil. El veí xafarder. Sí, era aquell veí xafarder amb un pentinat dels anys cinquanta que un dia li va preguntar: -No s’ha casat encara, i no té fills? I tot seguit, va afegir: -És una conca.- La noia del diari que viu enfront, un dia em va dir: -Ui, t’has engreixat eh Violeta! I un clic li va recordar que durant la nit, va sentir alguna cosa estranya al seu cos, però estava tan cansada que només volia dormir una mica. I de sobte, enmig d’aquests pensaments, es va donar un cop al cap amb el vèrtex d’aquell finestral de la cuina. Lletja, solterona, sense fills i bisexual!. Una nena petita em seguia i em deia: Aquestes veus són ganivets, no les escoltis, escolta la teva veu! I sense pensar-s’ho es va vestir i va tancar la porta al seu darrere. I mentre caminava per l’asfalt, la multitud l’esguardava entre sorpresa, rialles i estupefacció. I la nena s’hi va aprovar i li anava a afagar la pota, just en el moment que la Violeta es va metamorfosejar i llavors s’aferrava a la seva mà. Era la seva mà. I totes dues van seguir caminant, allunyant-se d’aquella munió sense mirar enrere.