L'efímer

Avui la Gran Via respira una mica de tranquil·litat, en un parèntesi momentani atorgat per la reivindicació estudiantil dels alumnes de les facultats de Filologia i de Matemàtiques. Cansada de les rodes implacables dels automòbils, agraeix que sobre l'asfalt gris burell, regenerat i arranjat no fa gaire, després d'un procés costós i complex, a més a més de llarg, de remodelació, capa i lliurea que la revesteix d'un aire senyorial, caminin nois i noies que clamen al cel plujós, sota uns paraigües acolorits, alguns drets que creuen essencials per a l'acompliment dels seus objectius. Porten pancartes grans i petites, tintades de vermell i de negre sobre un fons més o menys contrastat. Alguns, amb les mans balbes, es freguen els dits contra l'abric, alhora que uns altres aguanten els paraigües per tal de protegir-se de l'aiguat incessant que cau sobre la ciutat des de la nit anterior.
Des d'un balcó de l'altre costat de la plaça, davant per davant de l'edifici centenari i emblemàtic de la Universitat de Barcelona, algú contempla l'estampa d'indret enquadrat en els límits concrets que abasta la seva visió ja gairebé migrada pels anys, tot i que el dia no acompanya per sortir i recolzar-se sobre la barana de ferro forjat, quasi rovellat per la mateixa causa que aquest algú ha perdut la vista, i gaudeix del paisatge del centre de l'urbs sempre fressat per vehicles sorollosos i contaminants, trepitjat per sabates impacients, sobrevolat per ocells de bon o mal averany, decorat amb arbres altíssims, algun dels quals ja compta unes quantes dècades.
És la mateixa hora quan la figura surt del metro. Aquesta vegada, però, no l'ha filustrada bé, donat que es cobreix amb paraigua a causa de la pluja. Tanmateix, li coneix la forma de caminar i el maletí de color negre que porta, inconfusible perquè és d'aquells de plàstic dur que ja no es fabriquen. La noia tracta de salvar els nombrosos tolls que omplen la vorera irregular i s'atura davant el semàfor. Sembla distreta, perquè no gira el cap, a penes es mou, espera pacientment que el roig canviï a verd per creuar el carrer ample que traspua humitat repel·lida pel sòl gris impermeable. Camina tot fent saltirons per evitar de trepitjar els bassols d'aigua acumulada i se situa davant la parada de l'autobús de l'altre cantó de la Gran Via, on un estol de nois i noies han tallat el trànsit i criden algunes consignes que ella no entén perquè es mestallen amb l'espetec sec que produeixen les gotes contra el terra.
La bassa d'aigua s'ha eixamplat a mesura que el temps transcorria. El líquid s'ha anat acumulant fins a formar una mena d'embassament que envaeix part de la calçada. Ella, però, tan despistada com anava, no se n'ha adonat i ha posat un peu sobre la superfície colpejada pel mateix element que l'ha formada. No obstant això, hi roman quieta, observant la colla de joves que han pres l'ampla avinguda com a lloc de lluita, d'actuació, de reivindicacions.
Avui la Gran Via respira una mica de tranquil·litat, a pesar que cada dia ha d'aguantar pneumàtics que acceleren i que frenen bruscament i que li deixen marques indelebles.
Aquells que feren el manifest futurista a principis de segle haurien de viure ara per veure com s'ha degradat el futur que promovien, per comprovar les dimensions d'una ambició de progrés que ha arribat a límits insospitats i que surten fora de mida. Segurament, Joan Maragall, abans d'entrar per primer cop a l'edifici majestuós de la Universitat, es va quedar bocabadat contemplant el carrer pel qual no circulava cap automòbil de motor; el màxim que podia clissar eren carros tirats per cavalls i algun cotxe escadusser dels primers que començaven a funcionar. És la mateixa actitud que ha adoptat ella en constatar que no hi havia cap perill quan ha trepitjat el toll, després d'observar que un grup de joves ha fet seva la calçada que estoicament ha de suportar el traüt de la vida diària, cosa per la qual s'ha sentit transportada en un altre temps, un temps en què no hi havia soroll, en què la gent caminava pels carrers tranquil·lament sense haver de mirar constantment a un costat i a l'altre si algun automòbil s'apropava a tota velocitat, la velocitat que propugnaven els futuristes i que fa les persones anar de bòlit.
Des d'un racó passa desapercebuda per a la resta d'humans que transiten per la vorera o que travessen l'asfalt; tanmateix, ella sura en l'aire humit, com si levités, com si fos el centre d'una circumferència transformada per un fet momentani. Moltes vegades havia somiat una ciutat així, inactiva, sòpita, fins i tot de dia. Perquè, a la nit, encara que l'ambient se sumeix en una letargia eventual, és només un estat passatger. En el fons, el cor de l'urbs abaltida glateix, tot i que a un ritme més lent. Aquells que hi viuen bullen per dins durant les hores de repòs i la fan bullir, com un volcà a punt d'entrar en erupció.
La pluja cau mansament sobre el paraigua. Alça el cap per mirar el rellotge que penja d'una de les torres de la Universitat. No marca cap hora perquè ja fa dies que s'ha aturat en la mateixa ratlla. També ha sofert una mutació, una parada transitòria tal volta, o potser permanent. El rellotge no funciona i la Gran Via respira tranquil·litat.
La manifestació d'estudiants no és gaire nombrosa, tal vegada perquè el dia no hi acompanya, tal vegada perquè l'actitud de la gent d'avui ha fet desestimar aquell caràcter efervescent i combatiu d'ahir. És possible que el conformisme s'hagi instal·lat en les ments desvagades perquè hi ha la consciència que ja està tot fet. Però ella sap que la gent d'aquesta manera de veure el món va ben errada. Encara hi ha coses a fer, sempre hi ha coses a fer; altrament, el món no tindria sentit, la roda de la vida es deturaria i desapareixerien les il·lusions i les esperances.
Des del balcó, la perspectiva de la noia és difusa, ja que l'aigua que cau del cel és com una cortina que li impedeix de gaudir de la visió embafadora d'algú que transgredeix les lleis del temps, igual que el rellotge que presideix l'edifici senyorial de la Universitat. Fa estona que no s'ha mogut. Pel seu costat, ha passat gent que ni tan sols no s'han aturat a preguntar-li si li succeïa quelcom. La manifestació s'ha allunyat en sentit de plaça d'Espanya. L'avinguda deserta és una estampa mai no vista que l'ha subjugada, que l'ha abstreta de tal manera que se sent en un altre lloc.
La Gran Via respira una tranquil·litat inusual, una calma de principis de segle. Ella ha volgut fer reviure aquella època potser empesa per alguna raó desconeguda, potser moguda per algun record de família, alguna foto, algun relat. L'edifici petri és al mateix indret i sembla que no hagin transcorregut els anys. Per a ella tampoc. Des del balcó, tot canvia perquè avui és una escena que ve després d'ahir i abans de demà, una pel·lícula que va tenir un començ i que segur que tindrà un final que és desconegut. Tal volta ella el sap, circumstància que l'ha fet deturar-se a l'altra banda de l'avinguda.
De sobte, fa el gest de bellugar-se, mira cap al cel i cap al rellotge de la torre i comprova que les manetes funcionen, que han iniciat el lent despertar d'una letargia que les tenia sumides com en un somni irreal. Fa una marrada per tal d'evitar el toll que rebleix l'asfalt obscur i acaba de travessar el tros de carrer que li queda.
Les portes de la Universitat són obertes. Abans d'entrar dintre, gira el cap i mira l'edifici, perdut en la llunyania de la perspectiva deformada pels arbres plantats a la vorera i per la pluja incessant, de l'altre cantó de la plaça, des d'un dels balcons del qual algú observa la gent del carrer, els cotxes que han començat a circular per l'avinguda, les gotes que s'esmunyen lentament a través de l'atmosfera densa i que espeteguen contra el terra després de ser desviades, algunes, per les poques fulles que encara abriguen els arbres, en el seu recorregut. És la mateixa persona que tothora s'aboca a la barana a la mateixa hora del dia per contemplar la fressa de la plaça. Algú que s'entreté a matar el temps controlant l'evolució de la ciutat durant una certa estona. Ella l'ha clissat en aquell precís moment i en altres moments en què ha tingut la voluntat i la gosadia d'agusar la vista per mirar l'altra banda de la plaça. Estaquirot com una estàtua a la qual el pas del temps no sembla importar, recolzat sobre el ferro forjat, veu transcórrer la jornada tot ignorant les lleis temporals, oblidant que l'episodi que és posterior a un ahir i precedent d'un demà no serà mai copsat per aquells que estan sotmesos a la quarta dimensió.
En travessar el llindar del porticó de fusta, tot desapareix darrere seu. El rellotge entra en una nova fase, ara potser més alentida, tal volta més apressada, però el cert és que és manejable. Ha de ser manejable. Els sostres alts i les parets gruixudes marquen un altre període d'inactivitat relativa, per fer-la entrar en una bombolla de reclusió.