L'ARMARI

L'ARMARI

La Sílvia i el Lluís es van conèixer al gimnàs, i mentre feien spinning, aeròbic i natació, es van adonar que no podien viure l'un sense l'altre, així que van decidir viure junts. Ella només li va posar una condició.
-Vull un armari enorme, que ocupi tot un pany de paret.
-I ara, perquè el vols, un armari tan gran? Si no tenim gaires coses per guardar, de moment.
-Sempre he tingut debilitat pels armaris perquè a la casa pairal dels meus avis, al poble, en tenien un de fusta molt gran, i amb la meva germana jugàvem a fet i amagar, i el fèiem servir d'amagatall, ja que almenys hi cabien dues o tres persones, tot i que estava ple de calaixos i prestatges.

La Sílvia treballava en un banc. El Lluís era advocat d'un bufet important, i viatjava sovint, generalment dos o tres dies a la setmana.
Un dia va aterrar al banc, al mateix departament de la Sílvia, un nou empleat. Aparentava, més o menys, uns trenta anys. Alt, ben plantat, amb un cabell negre com el sutge i uns ulls grossos, també negres, que miraven com si escorcollessin tothom de dalt a baix. La Sílvia, al cap d'uns dies, se'n va adonar, ja que la mirava d'una manera un xic provocativa, com per sobre l'espatlla. I aquesta sensació li va agradar. Ella, però, estava molt enamorada del Lluís, això ho tenia molt clar.
Passats els primer dies de l'arribada de l'Oscar, i desprès d'entrecreuar-se les mirades i tenir converses sense massa interès, ell la va convidar a esmorzar a la cafeteria de la vora del banc. Encara no coneixia gairebé la ciutat i li va demanar si li podia indicar un lloc on podia comprar bona música. La Sílvia, que en el fons tenia ganes de veure'l fora de l'ambient del treball, li va dir que el portaria a una botiga que tenia una gran oferta musical.
Aquella nit, desprès de sopar, el Lluís li va dir que l'endemà aniria a Barcelona pel judici d'un client important i que duraria almenys dos dies, i es quedaria a dormir a l'hotel de sempre. Van fer l'amor, i es va tornar a repetir ella mateixa que estimava al Lluís tant o més que des del primer dia que es van conèixer.

L'endemà al matí l'Òscar li va demanar que l'acompanyés a comprar un CD, perquè estaria encantat que ella l'ajudés a escollir-lo.
Van remenar i escoltar tota mena de cedès, i finalment la Sílvia li'n va aconsellar un de blues d'una cantant que tenia una veu prodigiosa. El fragment que va escoltar li va agradar força, i estava segur que en un bon equip de música sonaria de meravella. La Sílvia, en un rampell d'eufòria, li va dir que ella en tenia un de bastant bo, i si volia podien anar a casa seva a escoltar-lo i aprofitarien per beure alguna cosa. L'Oscar va acceptar de bon grat i ella se'n va alegrar, sobretot perquè el Lluís no tornaria fins l'endemà.
La música, segons les circumstàncies, l'entorn o l'ambient, pot produir a les persones uns efectes o uns altres. Hi ha música que aixeca l'ànim i dona valor per enfrontar-se a un enemic, n'hi ha que encoratja davant d'un risc, n'hi ha que relaxa, n'hi ha que posa tendre i en un moment donat desperta la sensualitat que potser està amagada en algun racó de la ment.
La Sílvia i l'Òscar, en escoltar aquells notes, amb aquell piano de fons i la veu dolça de la cantant, van començar a ballar, es van anar animant, cada vegada estaven més junts, fins que es van fondre en una abraçada, desprès van passar als petons, desprès a les carícies, fins que ballant, ballant, van fer cap al dormitori, es van anar traient la roba amb delit i van acabar nus damunt del llit follant amb una passió desbocada. No en van tenir prou amb una vegada, i no hi havia qui els aturés, fins que van quedar esgotats.
Un cop relaxats, ell es va fixar en aquell armari tan enorme.
-Ostres, quin armari més gran, segur que hi caben un munt de coses,oi?
-Sí, per això em va agradar.
-I fins i tot sembla que hi cap una persona.
-Doncs sí, el dia que vam acabar de muntar-lo, el Lluís i jo ens hi vam posar dins, i encara que molt junts, hi vam caber tots dos.
De sobte, van escoltar un soroll al replà de l'escala. Eren les nou de la nit, i a continuació el só de les claus al pany del pis. No era possible, el Lluís li va dir que estaria fora dos dies, i havia marxat aquell matí. Amb tota la rapidesa de que fou possible, va empènyer l'Òscar junt amb la seva roba dins de l'armari. Dos minuts més tard va escoltar la veu del Lluís.
-Sílvia, amor, ja estic aquí. On ets, si es pot saber?
-Estic a l'habitació, no em trobava bé i he anat una estona al llit.
-Hola, carinyo, he pogut venir abans perquè el jutge volia acabar avui i només hem parat vint minuts per dinar. I doncs, que et passa?
-Ves, que tenia mal de cap i una mica de mal de panxa.
-Ai, ai, ja veig que no et puc deixar sola. Vaig a guardar la toga, que per cert no l'he hagut d'usar.
La Sílvia, va ofegar un crit i es va tapar la cara amb les mans. Va escoltar el crec de la porta de l'armari, i el Lluís, amb els ulls esbatanats, va cridar amb fúria,
-Hòstia, que hi fots tu aquí?
-I tu? No em diguis que vius aquí.
-Sí, aquesta és casa meva, no ho sabies?
-No, és clar que no ho sabia. Et penses que m'hauria enrotllat amb la Sílvia, si hagués sabut què era la teva dona?
A la Sílvia gairebé li va agafar un cobriment. No era capaç de reaccionar davant aquella escena, i es va quedar mirant-los atònita sense entendre res. Estava tan astorada que no podia articular ni una paraula, però va intentar reaccionar, i amb una veu feble va preguntar
-Però ja us coneixeu vosaltres dos? I des de quan?
-Sí,sí, no fa gaire.
-I de què us coneixeu, si es pot saber?
-És una mica complicat d'explicar.
-Doncs ja podeu començar, perquè tinc ganes de saber-ho.
-Bé, a mi m'agraden les dones i els homes, i sembla ser que al teu marit també, oi, Lluís?
-Escolta, Sílvia, jo t'estimo molt, però de tant en tant, m'agrada anar amb tíos, no ho puc evitar. Vaig conèixer l'Òscar en un local que hi ha a la carretera de Barcelona, i ens vam enrotllar.
-Vaja, que m'has estat enganyant des de sempre, perquè això no és nou i m'imagino que et ve de lluny, o m'equivoco?
-No, ja fa molts anys que me'n vaig adonar, però t'asseguro que és a tu a qui estimo, de debò, Sílvia, t'ho juro.
-I tu, Oscar, també ets d'aquesta corda? Apa, que totes les noies de l'oficina estan boges per tu, mira que quan ho sabran!
-No tenen perquè saber-ho si ningú els ho diu, a més a més, ja t'he dit que a mi també m'agraden les dones, o és que no ens ho hem passat bé, junts? Crec que he donat la talla d'un home com Déu mana, oi?
-Sí, la veritat és que m'ho he passat molt bé.
-Ostres, i dius que jo t'he enganyat i tu acabes d'anar al llit amb ell?
-Per favor, Lluís, és la primera vegada. És que l'Òscar és tan guapo, i simpàtic, i educat, no m'he pogut contenir, cony!
-Sí, he de reconèixer que tens raó, és molt guapo i per això també em va cridar l'atenció a mi i m'hi vaig enrotllar
-Gràcies, nois, però l'únic que va vestit aquí ets tu, Lluís. La Sílvia i jo anem tal com vam venir al món. Per què no et comences a treure la roba, i estarem tots tres iguals? Què en penses, Sílvia?
Va estar callada un parell de minuts. Va mirar l'Òscar, amb aquella figura amb tot tan ben posat, i el seu Lluís, que també feia molt goig. Mai s'hauria pogut imaginar que un dia tindria dos homes a la seva disposició, així que va pensar que no podia deixar escapar una ocasió com aquella.
-Home, no és mala idea, crec que a la vida s'ha de provar tot, no creus, Lluís?
-D'acord, però i si ens agrada molt i volem fer-ho més sovint?
-Bé, de moment comencem i ja veurem com ens en sortim.
Aquell armari feia patxoca, ocupava tot un pany de paret, i si hagués pogut parlar, veient el panorama que tenia al seu davant, segur que hauria dit
-Renoi, que bé que s'ho passen aquests tres!