Campiooons, campiooons... (perdó): Campeooones, campeooones!

Un relat de: angela nin

Ja han passat uns quants dies de la gran eufòria "ejpañola" Potser algú es pensava que a Catalunya no interessava aquesta història de "pelotas nacionales"? Doncs s'equivocava. Com ha quedat demostrat, el futbol és un esport que mou masses, i no hi ha ideologia ni sentiment que valgui. És en aquests assumptes de nivell internacional, on es veu clarament l'interès de la gent i no en reivindicacions casolanes, com ara les seleccions catalanes. És cert que fa il·lusió veure un partit entre la "nostra" selecció i un país o un estat com Déu mana que s'enfronten en un camp que no està pas ple de gom a gom de gent, i en canvi, quan es tracta de la "globalització" esportiva, llavors tothom es torna boig.
La nit del gran triomf, a la meva ciutat, i suposo que a tot arreu, van esclatar tants o més petards que la nit de Sant Joan, i amb l'afegitó dels claxons de grans corrues de vehicles de tota mena amb banderes onejant al vent sortint per les finestres, que no van parar fins gairebé la matinada. Suposo que a totes aquelles persones, se'ls va desfermar l'orgull de veure que España, havia estat capaç d'anar escombrant els equips prestigiosos d'Itàlia, França, Alemanya, en fi, que ens vam convertir en els cracs europeus de la pilota. I qui s'ho va passar més bé van ser els d'una cadena de televisió que els va suposar una fama i una quota de pantalla que no s'haurien imaginat aconseguir mai amb la seva programació habitual. Feia gràcia veure una presentadora catalana lluint la samarreta "roja", i demostrant un entusiasme desbordant.
Tot això ha servit perquè alguns grups de gent que els teníem una mica oblidats, traguessin altre cop de l'armari la bandera de la "gallina" i la fessin servir d'estendard patri, passejant-la per carrers i places amb una alegria fora de mida. No cal dir tota la mostra de seguidors que feien empal·lidir el nostrat "chikiliquatre", amb uns modelets de barrets, disfresses de Tejero, aquell personatge tan assenyat, samarretes amb els corresponents toros, tot d'un color "rojo" i altres abillaments, dignes d'una desfilada de moda "freak". Ara resulta que España és "roja", la qual cosa faria tornar a la tomba al generalísimo-caudillo si tornés a alçar el cap des del "valle de los caídos". De tota manera encara recordem que en un temps passat fins i tot es va arribar a dir, d'España, "antes roja que rota". Doncs mira, ara està "roja", però això de "rota", quants desitjaríem que ho fos? Em sembla que desprès d'aquesta gran mostra d'eufòria "nacional" menys dels que voldríem.
Cal felicitar al gran equip i encara que per alguns els únics herois van ser el Torres i el Casillas, qui ha destacat sobretot ha estat l' "españolíssimo" Xavi, que l'han considerat el millor jugador del campionat de l'Eurocopa, un noi de Terrassa que juga al Barça i ha demostrat que déu ni do, si comptéssim els quilòmetres ens n'adonaríem quin tip de córrer es va fer el noi, i que li duri aquesta empenta fins la propera lliga a can Barça. Com no podem sentir-nos orgullosos els catalans? Home, això ja és massa!
Tots aquests esdeveniments ens han servit per acontentar-nos un temps i fer que no pensem en altre color que no sigui el "rojo" ni en altres assumptes tan importants com poden ser una llengua, o una crisi econòmica (o es diu d'una altra manera, ara?)
El que està exultant de satisfacció, però, és el conqueridor de "la gloria nacional", l'entrenador Aragonès, que ha deixat molt clar que no hi altre idioma a defensar que el de la llengua imperial," porque yo soy muy español i de Madrid", així que ja el podrien posar de presentador d'algun programa esportiu a Tele 5, per acabar de rematar la jugada del "manifiesto". Apa, i visca la selecció... "española", com ha de ser!



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer