LA MODEL

LA MODEL

S’acomiadava d’ella cada nit. Li resseguia els ulls, aquells ulls color maragda, el nas perfecte, la boca amb els llavis d’un roig intens. Les seves mans baixaven mentre recorria aquell cos colrat pel sol -qui fos sol, pensava, per fondre’s amb la seva pell- fins arribar als pits, on s’hi entretenia una llarga estona. Seguia baixant i les mans acabaven el recorregut pel seu cos en uns peus perfectes que ell adorava
La Nina s’apropava, voluptuosa, sense gairebé tocar els peus a terra. La seva cabellera color avellana, voleiava damunt de les seves espatlles. Amb un somriure incitant se li oferia i, amb els braços ondulants i oberts, l’atreia cap a ella.
Ell, delirós, començava a recórrer el llarg camí que el separava d’ella. Cada vegada el desig d’aconseguir-la era més intens, però la seva era una carrera feixuga. S’adonava, corprès, que no la podia abastar, i una angoixa cada vegada més punyent, se li clavava al pit com un punxó agut. Esgotat, veia com ella s’allunyava i s’allunyava, i ell, fatigat per l’esforç, queia a terra. Allargava els seus braços, però ella s’esvania i ell es quedava, quiet, mirant cap al no res.
El punxó seguia clavat al pit, i la manca d’alè el despertava un dia i un altre. Amarat de suor, obria els ulls i tot era solitud al seu voltant. El llit, ample, li semblava immens. Premia amb ràbia aquells llençols, immaculats, que mai havien envoltat el cos d’ella.
Alguna nit intentava deixar enrere l’angoixa, imaginava que la tenia a la vora, i s’adormia mentre li semblava notar el cos d’ella frec a frec amb el seu.
Cada matí, el desig el tornava a envair, però en tocar de peus a terra maleïa el seu capteniment i la falta de coratge quan la tenia a la vora perquè se sentia incapaç de manifestar-li els seus sentiments.
Esmaperdut i trontollant, s’acostava al seu davant. Només la volia per ell, i enretirava el tros de roba blanca que la protegia de mirades furtives per desitjar-li bon dia, però tenia l’esguard perdut qui sap on. Ell voldria que el mirés, que el desitgés, però ella seguia estàtica i immòbil, dins d’aquell món inanimat de la tela.

Aquells dos dies de la setmana els esperava amb delit. El rellotge antic de fusta estava a punt de cantar l'hora. Des de la finestra mig oberta, un raig de sol aterrava sobre teles repenjades, unes damunt de les altres, en una paret escrostonada. Pots plens de pinzells de totes mides, draps vells estampats amb tota mena de colors i tubs de pintures mig oberts, estaven escampats en una taula de fusta vella que ocupava bona part de tota l’estança.
L'Albert, dret davant del cavallet, mentre resseguia com tantes vegades amb dits tremolosos la tela de dalt a baix, va notar un calfred que li traspassava tot el cos. El pèndol daurat del rellotge va començar a oscil·lar i les campanades sonaven l’una darrere l’altra, fins la desena.
Tot i la barreja d’olors dels tubs dels olis i la trementina que omplien l’ambient, va notar que la Nina havia arribat en percebre una agradable flaire del seu rastre de sàndal, bergamota i mandarina. Ella s’apropava a poc a poc pel passadís amb caminar segur, i el ritme compassat de les seves sabates de taló alt i prim, li ressonava a l'oïda de l'Albert com música celestial. Fins que no la veia traspassar el llindar de la porta, els minuts li costaven de passar, el temps s'arrossegava lent.
Ara no va escoltar cap so, amb els seus peus nus la Nina semblava volar per sobre d’aquell terra de marbre esgrogueït. El batí de seda mig transparent encara li despertava més el desig a l’Albert. Els seus ulls la van recórrer de dalt a baix, i tot ell es va estremir. No estava segur de si es podria reprimir d'abraçar-la i petonejar-li aquell cos tan perfecte. Tenia la boca seca, damunt la taula reposava un got amb un te daurat que va beure amb ànsia, i la seva aspror fresca el va reconfortar.
Amb tota naturalitat, la Nina es va traure el batí que va llençar descuradament en una cadira que hi havia a la vora del sofà de vellut vermell on s’hi va ajaure estirada amb una mà darrere el clatell, i l’altra li penjava, descuidada, fins gairebé fregar el terra. Només duia, al voltant del coll, una tira estreta de vellut negre amb un petit camafeu de nacre blanc envoltat de robins.
L’únic moment de màxim plaer per l’Albert era quan se li apropava per demanar-li que mogués la barba una mica més enlaire, o que alcés una mica l'espatlla d'un costat, o li canviava la postura d’una mà. Llavors els seus dits la fregaven delicadament, i el contacte amb aquella pell que semblava de seda li produïa una sensació com si flotés dins d’un núvol. Quan mirava tan de prop els seus pits i els seus malucs d'un color daurat pel sol d'aquell estiu, el cor se li accelerava i se sentia transportat a un altre món.
Va agafar els pinzells, la paleta i va començar a barrejar els colors. Feia pinzellades lentes, molt acurades, amb traços delicats, el cos d'ella s'ho mereixia. Mentre els seus ulls la resseguien de dalt a baix, ella li somreia amb picardia. L'Albert va pensar que potser s'adonava dels seus sentiments i tenia por de fer una pinzellada fora de lloc.
Aquell dia, però, va succeir un fet inesperat. Per primera vegada i un cop acabada la sessió, la Nina, mentre es començava a posar el batí de seda que li deixava un pit mig descobert, se li va apropar i li va acariciar la cara amb una mà. L’altra mà, després de fregar-se-la pels seus llavis, li va posar suaument a la boca d’ell, i li va somriure. L’Albert va notar una mena de descàrrega elèctrica que li sacsejava el cos de dalt a baix. Es va quedar palplantat i va veure com ella desapareixia, lentament, passadís enllà.
Aquest gest de la Nina el va encoratjar i va pensar que potser el seu desig es faria realitat algun dia. Ara només tenia una idea al cap. Treballar molt lentament, traç a traç, sense pressa per allargar el temps tant com pogués i evitar que, un cop acabat el quadre, ella s’esvanís com la ventafocs.