L'amnèsica

Quins nervis, la meua primera consulta! Em toca Gina De Niro, una estadounidense d'uns trenta anys que diuen que pateix al·lucinacions i paranoies. Espere que sia fàcil de resoldre el seu problema, sinó, poc futur tinc com a psiquiatra. Sento unes passes no molt llunyanes. La porta s'obre i una dona amb una cara atemorida em pregunta:
-La consulta del senyor Brown?
-Endavant. Deu ser vostè la senyora De Niro, m'equivoco?
-No, no s'equivoca.
-Estiris a aquesta espècie de sofà i conti'm el seu problema.

La senyora De Niro, quan estava a punt de sentar-se, pegà un crit i començà a córrer per l'habitació, com si una persona l'estès perseguint. Em vaig dedicar a agafar-la per la cintura i a fer-la seure.
-Em persegueixen...estan per totes parts...volen que me'n vaja amb ells...són vuit...- començà a murmurar.
-Vuit què?- estava començant a al·lucinar.
-Lluïsa...ma mare...Esther...ma germana...Tots em volen matar.
-Tranquil·litzi's. Qui la persegueix? - comencem el dia animadet, Joseph .
-Ma mare...els meus tres germans...l'oncle...la tieta...la cosina...i l'avi.
-Que volen?
-Venjança.
-De que es volen venjar?
-Els vaig matar...als vuit.
-Quant? - mare de Déu, crec que la til·la no em surtirà efecte
-Fa set anys.
-Per què?
-No volien...que em casés...amb el meu...cosí.
-Us anàveu a casar?
-Sí. Ens enamoràrem. Tota una infància junts...quins bells records...
-I...com els matà?
-Els vaig tancar a tots en una habitació, menys al meu pare, que no es mostrava contrari a la nostra unió, i els vaig prendre foc. Recordo els seu cossos consumint-se mentre cridaven pietat...
-Us vàreu casar?
-Sí. Mon pare, pobre, es suicidà després del tràgic accident, però ningú es va assabentar mai que era jo la culpable. El meu cosí va arribar a sospitar de mi, però al final ho deixà estar. En canvi, ell se'ls estimava molt, als parents, encara que no volguessin la seua felicitat.
-I el seu marit, vull dir, el seu cosí, on és?
-Va desaparéixer fa tres anys, quan vaig començar a veure a la família morta, emportant-se a Lizzy i Gloria, les bessones que tinguérem. No em creia, deia que estava boja.
-Com es deia? - sabia massa bé la resposta.
-Joseph Brown De Niro

* * * *

Fa temps que esperava aquest moment, el moment de curar a la meua estimada Gina. Em vaig escapar amb les nenes i me'n vaig anar a estudiar als Irlanda. Me les vaig emportar perquè sabia que ella no les podria cuidar bé. Però ara no tinc cap gana de de curar-la. Mentre ho escric, aquí a la presó, ploro perquè, per culpa d'ella , tota la família se n'anà en orris. I pensar que un dia d'ella vaig estar enamorat. Allí mateix, a la consulta, després de dir-me el nom, vaig fer les presentacions i la vaig matar amb la primera cosa que vaig trobar, la vaig apunyalar i descuartizar amb una ràbia increïble dins meu. La llàstima és que la meva consulta és als Estats Units, i aquí existeix la pena de mort. Ho escric amb l'esperança que algú pugui saber la veritat.

Us deixo, ve el botxí.