La vida

Ella l'esperava asseguda al sofà. No podia apartar la mirada del gran rellotge que presidia el menjador. Es sentia sola i abandonada. El seu marit sempre havia sigut molt puntual, però des de feia ja temps cada dia arribava una mica més tard.
És com si m'estigués dient que un dia no arribarà. No vull ni pensar-ho. Ell és la meva vida, i sé que un dia jo també vaig ser la seva, però tot passa. Sempre he sentit que l'amor de veritat dura per a tota la vida, i vam jurar davant Déu i l'església estimar-nos i respectar-nos fins que la mort ens separés. El que prometo ho compleixo, però pel que es veu, ell no.
Ella sabia que el seu marit no era el mateix, que la seva actitud havia canviat, i la seva mirada era diferent, més llunyana, més freda. No volia ni pensar en el que li podia passar pel cap cada vegada que la mirava, a ella, la seva esposa, a la dona que tant va estimar, però que amb el pas dels anys s'havia anat transformant ella també, i tampoc era ja la mateixa.
No vull pensar que tot s'ha acabat, que ja no queda res d'aquell amor que un dia ens va unir. Sé el que passa, ho sé, però no puc fer-hi res. Ell és qui decideix. Sento que el cor se m'apaga. Cada vegada que penso que està amb una altra dona se m'enfosqueix la mirada i sento com la meva vida va perdent el sentit. Ell va ser el meu primer amor, i l'únic. Per sempre ell. Ell em va fer descobrir el que és estimar i desitjar, i m'ha ensenyat tot el que sé. I ara està amb una altra. Em tremolen les mans, i no sé si el que vaig a fer és el millor per a tots dos, però és el que sento. Això ja ha durat prou. Qui sóc jo per impedir-li que estimi a una altra dona? Qui sóc jo per lligar-lo a mi? Es millor deixar-lo partir, i perquè el conec, i sé que mai em faria mal, he de prendre jo la iniciativa.
Es va alçar molt a poc a poc, i va anar fins a la sala d'estar. Va obrir l'últim calaix del moble que li havia regalat ell pel seu aniversari i en va treure una corda. Una corda que tenia guardada des de feia temps. Tornà al menjador, va agafar una cadira i es va situar al vell mig de la sala.
<>.
Aquestes varen ser les últimes paraules que va escriure, i les va escriure per a ell.
Va tornar, si, però amb un gran ram de roses, i volent-li dir tantes coses... Volent-li dir que l'estimava, que últimament havia estat una mica distant, però que l'estimava amb bogeria, i que per més que passessin els anys, ella li continuava semblant la dona més bonica que havia vist mai, igual que quan la va conèixer i igual que el dia del seu casament. Va obrir la porta i va entrar al menjador. En aquell instant el seu món es va esquinçar.