La veu

Un relat de: pontserrat
Mai havia suportat el seu to de veu, trobava que si era desagradable per a ell també ho era per als altres. Ja de ben petit a classe quan la mestra li feia alguna pregunta ell només movia el cap a dreta-esquerra , amunt i avall o bé callava. I és clar ,
de fer amics ni parlar-ne.
Ja de gran sempre somiava en tenir la veu d'aquell locutor de ràdio que l'ajudava a que les nits no fossin tant llargues.
A les notícies curioses del dia escoltà que a Suïssa hi havia una clínica que mitjançant un tractament revolucionari aconseguia que el pacient arribés a tenir un to de veu molt semblant al què li agradaria tenir.
No calia rumiar-ho. Va demanar un préstec i finalment després de la delicada operació va veure el somni acomplert.
Passat un mes sense poder parlar, va dir les primeres paraules amb èmfasi, posant-hi tota la seva força i esperança.
De seguida va adonar-se'n que allò no funcionava. Parlava gairebé igual que el locutor.
Ja no era ell.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: