La trobada

LA TROBADA


Assegudes al voltant de la taula de la cuina, xerraven i reien; es trepitjaven les paraules, els pensaments corrien amb fluïdesa; hi havia tantes coses per explicar-se, per compartir… Avui feia un any que no es veien. L'alegria era mútua. Feia 20 anys que cada 24 de desembre es trobaven i celebraven, com el primer dia, aquell moment. S'explicaven com els havia anat aquells 365 dies, i recordaven petits detalls de la vida que havien compartit. Eren felices només de pensar que cada any es podien retrobar i compartir aquells dolços moments tan desitjats i valorats per totes quatre.

Asha estimava aquella casa on s'estava; era la casa dels pares que l'havien acollit, que l'havien rescatat de la misèria, dels maltractes, de les malalties i del fred físic i psíquic, i també de la solitud..., quants anys! Els anys que va viure a l'orfenat van ser molt dolorosos; era pitjor que una presó. Mai hauria pogut imaginar que aquella nena malaltissa, trista, mancada d'amor, sense una carícia ni un petó; sense família, hagués pogut arribar a ser una prestigiosa metgessa especialitzada en malalties de cor. Els seus estudis, les seves investigacions sobre el camp de la cardiologia eren respectats per tots. El seu nom era conegut allà on anés.

Quan van morir els seus pares adoptius va decidir arreglar aquella casa i fer-se-la més a la seva manera de ser, més pràctica a les seves necessitats. La casa tenia un jardí, molt ben cuidat, amb un petit estanc ple de peixets vermells que es movien amb alegria. Asha hi anava sovint quan se sentia estressada i els parlava, sentia com si l'entenguessin, respirava fondo i se sentia més tranquil·la, més serena. També hi havia fet posar un banc i una taula de fusta de tronc d'arbre, amb tots els nusos que fa la fusta sense polir. Les plantes eren noves; hi predominaven els rosers i els arbres ornamentals, algun llimoner, un cirerer, un llorer, un magraner…

Dins la casa es respirava tanquil·litat: tot era llum, havia fet ampliar les finestres fins a convertir-les en grans finestrals. També havia fet tirar una paret i l'havia fet fer de vidre, així li semblava que era al jardí. Les cortines també eren molt diferents: estors blancs amb calats que imitaven puntes. Mobles sobris però moderns, i confortables sofàs. Tenia una lleixa plena de marcs amb fotografies de la seva família. A sobre d'aquesta lleixa n'hi havia una altra amb tot de nines; nines de la seva època i nines que havien estat de la seva mare adoptiva. El fil musical, que havia fet instal·lar feia poc, omplia suaument aquella casa. Era una casa que havia guanyat molt amb la joventut d'Asha, tot i que mantenia una forta personalitat dels antics amos.

La veu de Durga la va treure dels seus pensaments: "Recordeu que quan Asha se'n va anar vam jurar que sempre continuaríem juntes?" "Sííí!", van assentir les altres. La vida de totes havia canviat tant que semblava impossible que amb els seus orígens haguessin arribat tan alt. Durga havia aconseguit ser una reputada neuròloga, feia poc havia estat cridada pel primer ministre d'Anglaterra per consultar-li un problema de salut. No era casada i no tenia fills. Recorda que un dia va anar a l'orfenat un matrimoni anglès interessat a adoptar una nena. Durga era molt riallera i va robar el cor d'aquell matrimoni malgrat tenir seqüeles de les ferides patides en l'incendi que es va produir una nit a l'orfenat.
Parvati, la tercera de les noies, no era tan prestigiosa com les seves amigues: era catedràtica d'universitat, també de Londres. Havia tingut sort i s'havia casat amb un lord que li "consentia" tot. Tampoc tenia fills. Els seus pares adoptius eren cosins dels pares de Durga.

Lakshmi era missionera i vivia a Delhi. L'havia adoptat un matrimoni molt ric de Benarès.

Avui, com sempre, els semblava un dia molt especial. Totes havien fet molts quilòmetres per celebrar que encara eren vives gràcies a la valentia de l'Asha. Va ser Asha que aquella nit, a l'orfenat, es va adonar que hi havia fum, un terrible incendi les envoltava. Asha va ajudar les seves amigues a sortir d'aquell infern. És així com els llaços d'una gran amistat es van estrènyer i es van jurar que cada any, el 24 de desembre, es trobarien.

Després del dinar, quan ja havien pres el te, Asha els va dir que necessitava ajuda. Feia temps que patia de mal de cap i sovint es desmaiava. Havia anat al neuròleg i li havia diagnosticat un tumor cerebral. S'havia d'operar; però abans havia pensat en una altra opinió: Durga era la persona més indicada. No li donaven gaires esperances, però ho havia d'intentar. Després d'un llarg silenci van decicidir quedar-se amb Asha fins que Durga l'operés. Asha les havia salvat de l'incendi i ara les necessitava.

Durant dos mesos llargs van compartir tota mena de sentiments, des del fregadís de la mort de l'Asha fins a la seva resurrecció. La força de la lluita diària contra la mort va fer que en sortíssin victorioses. I que tot tornés a la normalitat.

Aquella trobada, la recordarien la resta de les seves vides. Seria el cordó umbilical que les mantindria juntes.


Materile