La trampa de sempre...

Que també es pot traspassar a les persones,
tan be de fora i buides de dins, és com un anell
que només té d' or la cuirassa, i de dins es ferro
rovellat.
Endavant.

La bellesa superficial i encisadora d'un moment, que esdevé breu, que ens torna a la grissa realitat al cap d'un temps... Però que per uns instants ens omple de goig. Bon poema, amb força i fons.

Una abraçada

GusPI

has aprofitat la nevada per inspirar-te i treure'n d'ella un poema bestial, net, fondo, poètic i bell.
una abraçada!

...No em comparis el teu enginy amb cap polític, És com si barregessim la mel amb la sal... Crec que cap poema, per molt dolent que sigui, l'ingredient principal, és el sentiment, i la política n'està del tot mancada d'aquesta substància. Em fa fàstic!!

Salut i inspiració!!
Montse

Moltes gràcies pel comentari, però crec que no es tant com dius, encara que si mes no, falaga que m'enalteixis i que em valuis amb un 10 les poesies.
GRÀCIES!! els teus ànims són millors que cap medicina.

petons!!
Montse

darrere una cuirassa, això és el que em transmet el teu poema. La neu sobre els carrers els fa elegants i en fondre's apareix la realitat.

Un petó, Pere

angie

L'esclat fulgent de les il·lusions gairebé sempre té una caiguda. És aquesta la trampa de sempre? sentir el cor a punt d'explotar i després saber que en el fons gairebé ha estat tot plegat un miratge que ha deixat un lleu traç a la pell de l'ànima.
Potser la màgia de tot plegat és aprofitar cada moment i veure la bellesa fins i tot en aquella neu rebregada, grisosa i embrutida.
Tot és passatger i canviant, el constant moviment de la vida ens porta a molts reflexs d'un blanc enlluernador i al negre trepitjar de les nostres pròpies sabates...
Saps, avui he tingut aquesta sensació de que gairebé ja no quedava més que les restes del somni blanc d'ahir, però encara m'ha semblat escoltar la cridòria feliç dels nens i no tan nens tirant-se boles de neu.

M'ha agradat molt el teu poema. És profund i molt tendre, amb pinzellades de nostàlgia per tot el que es fon a les mans, per tot allò que s'escapa...

Si més no, trobo que aquesta petita nevada ha fet lliscar pels teus dits aquest poema tan preciós i sensible.

Petonets!

"com si sortís el mon..., a estrenar les rebaixes..."

la neu com un vestit! Com una il.lusió de bellesa!

"de rebaixes" perquè li ha estat molt fàcil a la terra posar-se aquest vestit tan sorprenent i seductor.

Molt bonica la idea i el plantejament. Tres urres pels de Lleida!!Ip, ip urra!

...que amb la simplicitat d'aquests versos puguis dir tanta realitat.
Ja et vaig comentar que tenim estils diferents d'escriure. Jo tendeixo a complicar-me la vida i en canvi tu amb poques paraules i estructures ho sols dir tot.
Felicitats!

Montse