La teranyina

"No t'endinsis al bosc", li deien. Però la papallona no escoltava. El bosc l'atreia poderosament. La llum esmorteïda pels arbres més alts, la boira lletosa i quieta, i la fragrant olor de fusta i de terra humida li embriagaven els sentits i l'arrossegaven cap allà. Hauria d'estar volant per entre les flors del prat, amb les altres papallones, sota el sol brillant, en comptes d'endinsar-se al bosc. Però seguia una misteriosa crida.

Tot volant distreta, es va quedar enganxada a una teranyina, i se'n va poder escapar. Però va veure l'aranya. Mentre volava per allunyar-se d'ella, li veia una expressió de desolació a la cara, com si lamentés que hagués durat massa poc. Així que uns dies més tard hi va tornar. Va tornar a deixar-se atrapar i aquell cop li costava desfer-se d'aquella malla enganxifosa que la retenia, però al final ho va aconseguir. I allò es va convertir en un joc.

Abandonava les càlides brises dels prats per anar a amerar-se de la frescor adormida del bosc. Un estrany pessigolleig li envaïa l'estómac quan s'acostava a la teranyina. Es posava a la branca on hi té el niu, unes passes per davant de la teranyina, i mirava cap al niu. I la veia. L'aranya feia una passa cap a ella, i ella reculava. L'aranya tornava a avançar, i ella seguia reculant, desafiant-la. L'aranya la mirava amb un somriure maliciós. Una altra passa, i una altra, i finalment queia a la trampa. L'aranya la mirava fixament, amb una ombra als ulls que la hipnotitzava. I era aquella ombra la que li feia empassar saliva. Fermada de mans i peus, amb els braços i les cames estirats, totalment exposada i vulnerable, sentia com l'aranya s'acostava lentament. I la seva respiració entretallada no li deixava sentir els accelerats batecs del cor, clavant cops contra les costelles, intentant escapar, més conscient que no pas ella, del perill. Perquè la por que sentia, en el fons, li agradava. Li agradava saber que l'aranya mirava el seu cos de pell irisada, i sentir les vibracions de cada passa, que l'estremien de dalt a baix. I sentir com els fils que la capturen, tot i ser xops de rosada, arribaven a cremar. I no veia el moment que l'aranya estigués tan aprop seu que pogués veure's reflectida als seus ulls. Gairebé podia sentir els seus pensaments, estudiant la seva indefensa anatomia per triar el lloc per on enverinar-la. "Què faràs el dia que no et desenganxis?", va demanar l'aranya, arran d'ella, amb un fil de veu. I la papallona li va respondre "I tu? Què faràs tu?". I quan es preparava per mossegar-la, la papallona aixecava el vol, emportant-se mitja teranyina enganxada a les ales. I mentre volava, veia l'aranya que amb la mirada li deia que seria pacient, que ja hi tornaria a caure, i que llavors no s'escaparia.

Un dia va fer com sempre: es va deixar perseguir per entre les fulles, rient-se de l'aranya i desafiant-la, fins que "xap!!", una teranyina inesperada li va sortir al pas, quedant-s'hi enganxada. L'aranya era a la seva esquena. No veure-la li va fer por. I es va sentir traicionada. La sentia avançar a poc a poc pels fils, sense dir res. Va començar a fer força amb els braços i les cames, batia les ales per si així es podia deslliurar, però no hi havia manera. L'aranya seguia acostant-se, en silenci. La papallona forcejava, el pànic li impedia cridar i només li sortien uns lleus gemecs desesperats. No podia girar el cap, per veure com s'acostava el seu depredador. Exposada. Vulnerable. Indefensa. Per on sentiria la mossegada?

L'aranya es va aturar. La papallona la podia sentir perfectament darrera seu, com una ombra. Va notar com inhalava profundament, olorant la delicada aroma de flors que impregnava les seves ales. Llavors va veure una de les potes de l'aranya que s'acostava a la seva mà. La va fregar molt lleument, com una alenada, però va anar a tocar la teranyina i la va esquinçar de dalt a baix, alliberant la seva "víctima".