La seva pell

La seva pell, aquella frontera entre ella i el món, aquella frontera que les seves mans havien recorregut una vegada i una altra en la penombra, la més absoluta claredat o sota una llum càlida i tènue. Aquella pell que conservava el regust dels últims petons que havia rebut. Aquella pell que a trossets era suau i calentona, a trossets era rasposa i a trossets tenia cicatrius i blaus, aquella pell tan blanqueta que els sol agredia a l'estiu i el fred tallava a l'hivern. Aquella pell que més d'un cop havia estat l'única cosa que havia impedit que li entrés a l'ànima físicament quan l'abraçava amb tanta força que sentia que li esclatarien els pulmons si allò durava gaire més. Aquella pell que a voltes era salada, a voltes feia olor de crema de fruites o d'aquell perfum tant dolç que li havia regalat. Aquella pell que es posava de gallina si els seus llavis corretejaven pel seu coll. La seva pell sota la pluja es va despullar de les pors i les angoixes i es va vestir de nou amb les ganes d'estimar.