La senyal...

A classe de llatí, sempre em giro i la veig allà amb la mirada perduda.
I sempre em ve la mateixa pregunta. Que deu pensar la Marina?
La seva vida no és com la de qualsevol estudiant de 17 anys.
Arriba a casa i es posa al llit i no hauran passat deu minuts quan veurà per sota de la porta una escletxa de llum. Aquesta és la senyal.
Ja no té por, només és indiferència.
El seu pare mai la va ensenyar anar en bicicleta, a jugar a pilota i no l'ensenyarà a conduir.
Però la va ensenyar a mossegar-se a com posar-se, a com mossegar-se el llavi per no cridar.
- Que la mare no senti el que no li faig a ella per fer-t'ho a tu.
Ella no se'l mira, les llàgrimes són de color de dolor i m'entrés el pare s'abaixa el pijama, intenta recordar el primer dia que una escletxa e llum es va filtrar per sota de la pota.
Tenia uns 5 anys.
Li fa mal, li estreny els canells massa fort , és l'únic que sent, de cintura en avall és només cos.
Es desperta. el se pare no es al seu costat, com de costum desitja haver-ho somiat. Una taca al llençol va trencar en mil pedaços les esperances de la Marina.
Es dutxa, les llàgrimes es barregen amb el sabó fen un potent explosiu de ràbia i impotència.
Seu a taula, i la mare com de costum li preguntarà:
- Has tornat a passar una mala nit Marina?.
Assentirà amb el cap.

I allà tots tres són una família normal.