La rauxa blava

El partit de la Copa del Rei entre el nostre equip i el Barça va ser un èxit mediàtic rotund. La premsa mundial se'n va fer ressò. En el minut 35 de la primera part, els audímetres van registrar un 87% de ‘share'. Segons les dades de l'EGM, el nombre total d'espectadors va ser de quatre-cents mil milions. Els inspectors van comptabilitzar persones, mosquits, rates i algun periodista infiltrat.

Dues setmanes abans, sortia d'un any de presó incomunicada en una cel·la de total aïllament. Sense saber res de l'exterior. Tot per un petit intent de suborn al conegut àrbitre internacional Fabiano di Paletto. Mig boig per la manca de informació a la que havia estat sotmès, vaig preguntar al primer que passava quantes copes d'Europa havia guanyat el Barça. Content per la resposta, vaig anar a trobar-me amb el meu amic Felip Forn i Cator.

Arribant al restaurant xinès on solíem reunir-nos, un nou rètol a l'entrada m'esperava: "YASAKA SUKO. Especialitats japoneses". En lloc de taules i cadires com correspondria a un establiment on se serveix menjar, hi havia una mena d'estores on la gent gaudia menjant a terra com si fossin gossos.
-Enric! Com va, rebentacalçotets? Quina cara de pelaplàtans que fots! - em saludà amb entusiasme.
-Felip! A veure si em convides, tros de cabró! -. Va aparèixer l'amo. Amb la mateixa cara de sípia de sempre, però disfressat amb un quimono. Ara, en comptes del barret tradicional xinès, s'havia col·locat un mocador al cap amb una rodona vermella dibuixada amb retolador. Seriós, féu una reverència a l'estil hindú i sense separar els genolls dels turmells digué:
-Kaixo, Felipe San.
-Volem el menú especial japonès!
-Ara els serveixo els canelons, els peus de ministre amb mongetes i el gelat d'aromes de Montserrat -. Mentires menjàvem i bevíem vi amb cacaolat en tasses de wàter, en Felip em va posar al dia:
-El jutge em va condemnar, com saps, a treballar vuit hores cada dia, el molt despietat. Em van destinar a un partit polític que feia poc que s'havia creat. És un partit de dretes de debò: Feixistes de Primera (FDP en sigles). Al principi, la meva funció era portar sigalons a la taverna mediàtica. Cada deu minuts, dues dotzenes de sigalons de conyac. Com veia que amb el mam no tenien prou per excitar-se, vaig començar a escriure eslògans demagògics als sobres de sucre i em van ascendir a ‘demagògic assistant'. Més endavant, gràcies als rumors que anava fent circular amb èxit, em van col·locar com a ‘manipulator producer'. Llavors, vaig tenir una idea brillant: barrejar política i futbol!
-Això si que és una novetat i no se li havia ocorregut a ningú!
-Així és i així sóc, cara de mico. Per tant, em varen nomenar ‘football political manager'. Gràcies a certes donacions anònimes, (en diner negre, no ho vagis a contar a ‘Salsa Rosa'), vaig fundar el Futbol Club Feixistes de Primera. Sóc el president i, per l'amistat que ens uneix, et vaig nomenar secretari tècnic.
-Això si que és agafar a la truja pels collons!-. En Felip ja anava prou borratxo per anar a buscar el cotxe. Pel camí, fotent uns crits com la Carmen de Marinera, en Felip em cantà l'himne oficial del nostre equip (en castellà, per descomptat):
-Los de derechas somos la ostia, ¡viva la madre que nos parió!. El Padre Pijo ya nos lo dijo: ¡no te la peles, no uses condón!. La democracia es perversión, una patraña y una mentira. La demagogia es ilusión, ¡nuestra bandera y religión!

El nou cotxe d'en Felip era un d'aquests tot-terrenys de luxe que només es poden permetre constructors i d'altra gent tan honrada com aquests. Va obrir-lo amb el seu comandament a distància en forma d'àliga espanyola.
-Quin cotxàs, Felip! Com es nota que ets un paio important a dins del partit! Has progressat més que el gendre d'un rei!
-Aquest cotxe l'he guanyat gràcies al pis de la meva àvia.
-Et va deixar en herència aquell pis de vuitanta metres que tenia?
-No home no! Es nota que has estat un any fora d'òrbita! Vaig conèixer una agència de senyors molt seriosos que es diu "Foti fora a la iaia SA" i, amb mètodes legals i sense matar a ningú, vam desallotjar a tots els veïns de l'immoble. Vam tirar l'edifici a terra i el vam reconstruir fent pisos de sis metres cadascun, tot construït amb la triple P: Pladur, plastilina i paper d'alumini. A només dos-cents mil euros el pis, vols un?
-Massa barats per mi. A on anem? Al bar d'aquell sonat que en lloc d'orelles tenia auriculars de ràdio incrustats?
-L'Alfred? Aquest ara treballa per mi. Va tancar el bar i em va oferir un camp de futbol pel meu equip. Un fera, el tio! Es veu que coneix a l'encarregat de l'equip de futbol Can Rull Rómulo Tronchoni. Gràcies als seus indecents contactes sexuals ha aconseguit que ens cedeixin el camp a canvi de encarregar-se ell del manteniment. Ha plantat la millor herba del món! Sembla Jamaica, el camp!
-I els jugadors? On els has fitxat?
-Tinc un equip format pels millors camells de la zona del Vallès, coneguts en l'ambient com els ‘Drug Kings'. També tinc una colla d'ex-concursants de Gran Hermano que estan fent una teràpia de recuperació neuronal, els que alguna vegada havien tingut.

Vam arribar al magnífic estadi del Can Rull després de tres hores de viatge. En Felip només s'havia perdut en setanta-tres vegades.
-Follar és de pobres! Ara el que es porta és que et facin una bona mamada! - li explicava Jose Calippo movent més els braços que els peus quan entràvem a les fastuoses instal·lacions del Can Rull.
-Però aquella ‘cheerleader' morena ja t'ha trucat?- li preguntava Alfredo Barrenero mentre regava l'herba a pixades.
-T'ha trucat a tu? T'ha trucat a tu? Eh? A mi tampoc -. En Felip baixà del cotxe, caigué a terra i, a quatre potes pel casi coma etílic que portava, avançà cap als seus empleats. Quan arribà als seus peus caigué desmaiat i va dormir set dies seguits.
Durant aquella setmana de son Felipesca, vaig conèixer tot l'imperi futbolístic que havia creat. Em van presentar a l'encarregat del vestuaris: en Concordio Flanagan, un home de més de setanta anys que tenia una promesa lituana de cinquanta anys menys que ell. Com el mateix Concordio reconeixia:
-Aquesta no va amb mi per l'interès. Ella m'estima!- i tothom li fotia les banyes amb la lituana sense cap pietat i havien penjat a l'entrada dels vestuaris el cartell, patrocinat per Banc de Sabadell: "NO VA PER L'INTERÈS VA PEL CAPITAL". En Jose em va presentar tota la plantilla i els èxits que havien aconseguit:
-Som tan bons que el comitè de competició, on ara mana gent gens corrupte, ens va col·locar a Segona Divisió B als tres minuts d'haver-se fundat el club i als cinc ens va ascendir a Segona!
-Si que van trigar en ascendir-vos...
-I ara jugarem la pròxima ronda de la Copa del Rei contra el Barça! Va ser un sorteig, com ja suposaràs, totalment net. El que va treure la nostra bola per aparellar-la amb la del Barça, està a la unitat de mans cremades de la Vall d'Hebron.
El meu despatx estava a la zona noble de l'estadi: sota els lavabos. A la porta, escrit amb xinxetes roses es llegia: "Enric Pagà Niuna. Secretari tècnic". Sota aquestes lletres, Marietta Magallon, relacions públiques del club, havia escrit amb el seu millor pintallavis: "Aforament desfermat. Es prega decència només en la indumentària". Estava tot decorat amb l'estil i l'elegància italiana. No hi faltava el retrat del ‘capo' amb els seus socis de la Costa del Sol. Just a sota, el lema de la família: "Ala sera leoni, ala matina coioni" En Jose m'explicava la gran utilitat que tenien totes aquelles maletes que omplien el despatx:
-La pretemporada la fem a Ceuta. Amb aquelles maletes de color poma podrida portem els calers de baixada. Quan tornem, pugem la ‘xocolata'. La Guàrdia Civil ja ens coneix. Quan ens veuen arribar, fan circular a la gent per dos camins diferents tot dient: "Los chinos dejen los sobres al sargento y los del chandal las maletas aquí al maestro!" Llavors es deixa la maleta de color mandarina a l'aduana i passem per la zona "VIC".
-Per Osona?
-No! "Very Important Camels"! Nosaltres som camells col·legiats, taral·lirot!
L'últim personatge que vaig conèixer era el metge. Portava un barnús groc amb un ‘10' enorme darrera i la inscripció "Las Cocodrilas. Pub de Carretetas"
-Et presento Carlinhos Txaman. Un metge alternador, com pots veure. Ens ha preparat una fórmula magistral pel partit contra el Barça.
-Si, amic, Brasil i Catalunya són la mateixa cosa, amic -. Preparà la farmaciola tot ballant una lambada amb la lituana i m'explicà:
-Afegim àcid clavulánic, per clavar-la bé. Una mica de suc de banana, que va bé tota la setmana i una bona dosi de curaçao, per afavorir els viatges astrals i...txan! ja tenim la rauxa blava!- i m'ensenyà unes píndoles blaves.
-Rauxa blava? Sembla un curs de teatre d'en Mourinho. La teva fórmula deu funcionar menys que la sanitat pública- vaig comentar-li. Deixà de fer el ball de la formiga amb la lituana. Amenaçadorament, amb els ulls creuats i el barnús obert, em cridà:
-No t'ho creus? Alfred, vine aquí! Pren-te això!- i li llençà una de les pastilles. Increïblement, als dos minuts d'haver-se-la pres, va començar a caminar sense arrossegar els peus.
-Això funciona! És un miracle! - i ens agenollarem davant d'aquell increïble bruixot. La lituana ja feia estona que estava agenollada i no podia parlar, però assentí amb el cap suaument.
Esperàvem en una cantonada l'arribada de la delegació del Barça per anar a fer el dinar de germanor. En Felip estava neguitós, tenia uns papers que volia que firmés el president del Barça.
-Són només unes firmes que estem recollint al meu partit en contra de qualsevol cosa que rimi amb Estatut- m'explicà.
-Bon dia i bona hora! Sóc l'única representant del Futbol Club Barcelona. Em dic Eulàlia Bocasoma i sóc la cunyada del cosí del marit de la dona que una vegada va anar a comprar cordes de guitarra a la mateixa tenda on en Rudy Ventura es va mirar una trompeta -. Era una dona grassoneta i e
n edat de jubilar-se que ens oferia la seva mà. Vam fer les presentacions.
-Vinga va! A on anem a dinar? Jo he esmorzat molt poquet- explicava tot tocant-se la panxa- només m'he menjat una truita de cinquanta-vuit ous.
-Així...no vindrà el president?- preguntà en Felip una mica mosca.
-No. Avui juga el Barça de bàsquet al Palau i ja sabeu que el president no es perd ni un sol partit. Li encanta mimar les seccions. Però jo us ho diré, el meu avi ja va anar a donar la volta al món amb Juan Sebastián Elcano. Quan va tornar em va dir: "vigila aquests ‘trepes' que faran moltes barrabassades"-. I així i, durant tot el dinar, no va parar de parlar, menjar i beure amb una gran habilitat per a no ennuegar-se en cap moment.
El partit va començar a les nou en punt. La representant del Barça arribà a la llotja amb una garrafa a una mà i, a l'altra un pernil.
-Què porta aquí?- li vaig preguntar.
-Una mica de berenar que m'ha quedat una mica de ‘cuquillo'
-Deu ser una serp, el ‘cuquillo'! I a l'altra mà?
-Res, una mica de ‘frasca'.
-‘Frasca'? Què redimonis és?
-Una miqueta de cava, per la tos, ja saps...- en realitat era una garrafa d'aigua de cinc litres reomplerta amb cava. Com xumava! Li va durar no més de tres segons.
-Sort que sempre porto una altra a dins les calces- traient-la sense vergonya i cantant en català es va amorrar novament al preciós líquid i sense deixar de beure continuà incordiant:
-Un altre cop! No saben de futbol! Sempre, teva meva i endarrera! Jo que vaig ser portera ja els arreglaria aquests! - i s'acabà la segona garrafa. Portàvem deu minuts de partit i el Barça estava dominant el joc a plaer. Els nostres jugadors semblaven tenir problemes per córrer.
-Em foteria mitja copeta més de cava- bramà n'Eulàlia. Vaig dissimular perquè portava les mostres d'orina preparades per l'antidòping en una ampolla d'aigua. Per desgràcia, ella va veure el que tenia a les mans i digué:
-Aaaaaa, pillo, pillo. Vostè també porta una ‘frasca' de cava, eeehh?- em va prendre l'ampolla de les mans i se la va beure d'un glop. Als vint minuts de partit, el Barça ja ens havia marcat dos gols i els nostres jugadors cada vegada corrien menys i caminaven més.
Just al minut trenta de la primera part, els nostres van començar a seure's a l'herba amb actitud disciplent i agafant-se els genitals indolentment. L'àrbitre no sabia molt bé que fer. De sobte les ereccions descomunals dels jugadors van començar a emergir. Les aficionades, que feia temps que no veien un camp tan ple de naps, van saltar al camp disposades a no deixar perdre l'ocasió. D'un extrem del camp, perseguit per la lituana, saltà en Concordio corrents i cridant:
-Imbècils, fills de la gran marrana! M'haveu fotut tots els Viagras!