Ja no m'extranya res

Un relat de: CarlesRRPP

Em despertà la meva dona llegint en veu alta, paraula per paraula, directament de la pantalla del meu mòbil:
- Hola amaor. Com va carinyo? T'espero, tinc gana de acariciar-te y fer el amor . No em posis altra cop les banyes. Vine que estic catxonda. T'estimo molt.

Ja tenien raó tots els meus amics i familiars quan em deien: "No siguis burro! No et casis mai!". No em vaig casar per l'acció porca d'embarassar a la dona, sinó pel mal efecte d'una mare soltera a la seva família. El seu pare era el dirigent d'un partit demòcrata i cristià. Vaig intentar convèncer al meu sogre que, dient-se ella Maria i jo Josep, potser havia sigut l'Esperit Sant el responsable d'aquell embaràs i, per tant, el nen s'hauria de dir Jesús. Van arribar a consultar-ho amb el rector del poble. Aquell sant baró coneixia millor que ningú tots els secrets de la sexualitat humana. Va concloure que era voluntat de Déu que tinguéssim el fill i ens caséssim. En agraïment sincer, vaig decidir que el nen es diria Cegili Roderic. Com el mossèn parlava papissot, pronunciava malament les erres i escopia al parlar, no va caldre ni una gota d'aigua beneïda per batejar-lo.

Un cop casat, em van col·locar en el concessionari d'automòbils propietat de la meva sogra. Durant la meva gestió no va augmentar la venta de cotxes, però sí les despeses de canvi de rodes. Quan va néixer el nen, la sogra va concedir-me la baixa per paternitat eterna i ben remunerada. Diuen que anava recitant pel poble: "Millor així. El molt barrut em presentava cada setmana dos o tres rebuts de ‘Neumáticos Martínez' per valor de 200 euros cadascun. I porta les rodes del cotxe sense dibuix!".

- Qui és aquesta Mariana?- insistia la meva dona.
- Amor meu, és la presidenta del meu club de fans de Moldàvia. Encara no domina l'idioma i per això la pobrissona escriu tan malament.

Poc imaginava tenir un club de fans quan em va fitxar l'equip de futbol del poble. Un fitxatge sota els auspicis del meu sogre que tenia alguns terrenys per oferir al club. L'equip feia anys que es mantenia a la Segona Divisió B sense gaires problemes. El meu fitxatge no va suposar cap trasbals per a la plantilla. Era el defensa central suplent del suplent. De totes maneres, sempre anava convocat encara que no jugués. Dormia a la banqueta i, si hi havia alguna baralla, llavors m'avisaven. Aplicava, a qui fes falta, una clau de creació pròpia inspirada en una barreja de judo, tai-txi i Pilates. L'anomenaven "lo Bocata". Consistia en plantar-me davant de la víctima, obrir els braços al màxim i, en mil·lèsimes de segon, tancar-los i fer un entrepà amb els palmells on el farciment era la cara del contrari. Tots els dentistes de la comarca tenien la meva foto emmarcada a l'entrada dels seus consultoris.

Va nàixer el meu fill coincidint amb l'eliminatòria de l'equip del poble contra el Madrid a la Copa del Rei a partit únic i al nostre estadi. L'autocar dels blancs va arribar just deu minuts abans de l'inici del partit. Havien estat comprovant la fama de calentes de les noies del nostre poble del litoral català. Encara no havien anat a dormir des del dia anterior. Pudien a alcohol, sexe i allioli. Vaig començar el partit com sempre: dormint a la banqueta. La primera part va acabar amb empat zero. Al començament de la segona part, vaig treure el porró amb moscatell i la coca farcida de cabell d'àngel. De la banqueta contraria se m'acostà un brasiler rodanxó a quatre grapes. Vaig preguntar-li si volia coca. Posà els ulls en blanc i assentí. Li vaig llençar un tros i, tot i que no era el que s'esperava, l'ingerí sense respirar.

Al minut 88, amb empat a zero, al nostre entrenador se li va girar el cervell. Diuen les males llengües que el fum del caliquenyo que m'estava fotent va trastocar-lo. Va decidir canviar-me pel nostre davanter centre: en Macuto, un gran rematador. De fet, el que millor rematava era a les dones al llit. Els caps de setmana normals, cardava amb tres de diferents. De tant en tant, feia la ‘Macutada': s'ho feia amb cinc en menys de dos dies. El seu lema de vida era: "Una bona cigala fa embogir a la santa i a la mala". L'entrenador em va agafar pel braç i em va dir que, sobretot, no anés a rematar cap còrner. Que em dediqués a defensar. Que no perdés de vista als davanters contraris.

Còrner a favor nostre. Corro cap a la porteria contrària sense deixar de mirar als davanters contraris. La pilota vola a mitja alçada cap a la meva posició. Estic sol. Vull rematar de cap però salto massa i tard. Dono mitja volta a l'aire quedant d'esquena a la porteria i, no sé com, la pilota rebota amb l'esperó de la bota dreta i entra per l'escaire de la porteria. Neix una nova manera de rematar: la 'Pepinha'.

- I com és que t'envia aquesta foto la presidenta del teu club de fans de Moldàvia? -M'ensenyà la pantalla del mòbil on una noia ensenyava els seus pits generosos somrient maliciosa. La recordava perfectament. Els nostres cossos reflectits en els miralls d'un d'aquells apartaments de luxe on havíem estat rebolcant-nos la tarda anterior. Vaig explicar-li amb serenitat i convicció:
- És una vella tradició de la religió ortodoxa. Celebren la festa anomenada ‘La Revedere Tetis'. Les fidels rememoren el moment en que la Verge Maria va deixar de donar-li el pit al nen Jesús. És per això que mostren les seves mamelles sense cap vergonya.

Les mentires s'han d'explicar convençut i sense parpellejar. Com si realment t'ho creguessis. M'ho havia ensenyat el meu representant: en Felip Forn i Cator. Ell em va fitxar la mateixa nit de la victòria contra el Madrid. Ell s'encarregà de fer-me sortir a tots el mitjans de comunicació del món. A Internet ‘La Pepinha' va ser el vídeo més vist desprès del de la Carmen de Mairena menjant cargols a la llauna sense escuradents. En una setmana, tots els comentaristes i periodistes entesos en futbol rebien un DVD anomenat "Confidencial.Pep" amb les meves millors rematades. Totes més falses que els fatxes demanant llibertat. En Felip va fer córrer el rumor del meu imminent fitxatge pel Madrid.

- I aquest altre missatge d'una tal Cecília? - insistia la meva dona sense deixar anar el meu mòbil.
- Què diu? - vaig preguntar amb serenitat.
- Hola recopado. Tengo ganas de hacerte un masaje con mis lolas. - Vaig riure.
- És la nova fisioterapeuta del Barça. És argentina i està provant uns nous ungüents de fabricació casolana que es diuen ‘Lolas'.

Que el Barça em fitxés va ser un cúmul de circumstàncies favorables. La pressió mediàtica va ser implacable. Dia i nit, especialistes i d'altre gent sortida de la presó, no paraven de lloar les meves excel·lències. La lesió dels dos defenses centrals titulars just abans del partit contra el Chelsea va ser decisiu. Per si un cas, en Felip va manipular, amb un quants sigalons, el pèndol d'un adiví mediàtic boig per a que digués que jo seria molt important per l'equip. Em van fer un contracte a prova de quinze dies. El meu representant va exigir que jugués de titular contra el Chelsea tot i no haver entrenat ni un sol dia amb l'equip. Van haver d'acceptar.

Quan vam saltar a la gespa del Camp Nou per començar el partit ja estava esgotat. M'havia cansat més en l'escalfament que mai en la vida. Pregava perquè no durés gaire el partit. A la foto d'abans del partit em van tenir que portar en llitera i allí em van sentar en una cadira de vímet. L'entrenador va manar escalfar al defensa suplent al minut dos de partit i ja preparaven el meu canvi.

Minut cinc de la primera part, encara no ha sortit la pilota fora i no m'han pogut substituir. Camino badant per la zona defensiva. Trenco el fóra de joc amb la meva posició. El mig centre del Chelsea fa una bona passada a l'espai per la cursa del lateral esquerre. Corro cap a ell enfurismat. Em llenço a terra amb els dos peus per davant. Un a l'alçada del turmell i l'altre aixecat cap als genitals. L'enganxo de ple. Porto tanta embranzida que el jugador surt volant i jo segueixo lliscant fins a la banqueta contrària. Allí, l'entrenador portuguès del Chelsea rep la meva entrada i cau doblegat.

El reconegut àrbitre internacional Fabiano di Paletto que xiulava aquell partit no s'ho podia creure. Ell també volia la seva part de protagonisme en aquell partit. Va xiular falta doble criminal. Trucà als Mossos d'Esquadra i van acordonar la zona de la banqueta contrària. Van pendre mides de la marques de la meva frenada per determinar a quina velocitat circulava per la gespa. I van comunicar que haurien d'esperar al jutge per a fer l'aixecament dels lesionats: el lateral esquerre, l'entrenador portuguès i jo mateix.

Va arribar el jutge i es va dirigir al Mosso que aguantava el cordó policial:
- Què tenim?
- Avui només tinc vint-i-tres cèntims. No et puc deixar ni cinc.
- No, home. Què ha passat?
- Mira: sortia de casa pensant que seria un bon dia i s'ha posat a ploure. M'he refugiat dins d'un caixer automàtic, amb tan mala sort, que m'he trobat a dins a tres de les meves sis ex-dones. M'han pelat! M'ho han tret tot! M'han buidat les targetes de crèdit i les butxaques! Menys mal que sempre guardo alguna cosa als calçotets!
- Qui és la víctima, gamarús?
- Elles, sempre són elles les víctimes. Els hi dones el teu amor, el teu cos, els teus calers i... com t'ho paguen? Tota la vida treballant per mantenir-les i em preguntes qui és la víctima? Jo sóc la víctima! - el jutge s'adreçà a un altre Mosso:
- Què hi ha?
- És una cosa que t'agafa i no et deixa
- Una dona?
- No, la tos.
- Tant de bo plogués tant que l'aigua arribés al cel i els peixos piquessin els collons de Sant Pere, pensant-se que són molles de pa!

De cop i volta, vaig convertir-me en heroi nacional. Em van concedir la creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Genolls Destrossats. Les dones em pagaven per anar al llit amb elles. La meva dona sospitava una mica.

- Perdona'm per ser tan gelosa. Hauria de confiar més en tu. El psicòleg diu que es degut a un complex d'inferioritat i a un sentiment d'inducc
ió coteatral.
- Si ho diu el fluix de molles del teu psicòleg...

El psicòleg de la meva dona era el prestigiós Markus Bronzus. Aplicava un nou mètode anomenat "Grunys". Explicava que era molt complex i es basava en la teatralització de les angoixes. El detectiu privat que havia contractat, m'entregà un vídeo on se'l veia amb la meva dona fotent un bon clau. No era tan nova la seva teràpia.

- Som-hi! Vesteix-te que hem d'anar a dinar a casa dels meus pares!
- Puc portar aquest vídeo per ensenyar-lo a la família? - li mostrava de lluny el vídeo dels "Grunys", millors hagués sigut dir-lo "Xiscles".
- Agafa el que vulguis! Però afanya't! I no et deixis el mòbil, que tens un nou missatge d'una tal "Princesa"!


Comentaris

  • Interessant visió[Ofensiu]
    rakelrusa | 22-02-2008 | Valoració: 10

    Barreja de personatges molt tendre

  • Superb[Ofensiu]
    mariaserena | 26-11-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat, sobretot, la conversa dels Mossos ajajjaaa! Llibertat detinguts!

  • Estil directe[Ofensiu]
    grandick | 05-11-2007 | Valoració: 10

    Falta una mica de descripció per part del narrador i una adeqüació dels continguts.

  • Bona trama[Ofensiu]
    anapagans | 16-10-2007 | Valoració: 10

    Impacta però no innova

  • Ja falta menys[Ofensiu]
    Fafum | 10-10-2007 | Valoració: 10

    Quin licor?

  • Catalunya a Frankfurt[Ofensiu]
    anita69 | 10-10-2007 | Valoració: 10

    Visca la Catalunya lliure i simpàtica

  • No t'extranya res[Ofensiu]
    Periko | 09-10-2007

    Pel qu sembla la foguera de les vanitats va més enllà del món del futbol. No cal patir.

  • Pudor?[Ofensiu]
    Felipator | 09-10-2007

    Espero poder votar sense ser sospitòs de res. Gràcies.

  • Bon relat[Ofensiu]
    rodaner | 09-10-2007

    M'ha agradat el teu estil, no m'ha agradat que pugui haver-hi vots dubtosos

  • Pudor[Ofensiu]
    Rolo Tomasi | 26-09-2007 | Valoració: 1

    Els teus amics imaginaris i els seus vots fan pudor

  • La vida és així[Ofensiu]
    Hemingai | 26-09-2007 | Valoració: 10

    Hi ha dos eixos a seguir: l'humor i el sarcasme

  • Cal seguir lluitant[Ofensiu]
    anapagans | 26-09-2007 | Valoració: 10

    Vigila no vagis al bosc amb una foto del Rei que podries calar-hi foc

  • Mai m'ho imaginava[Ofensiu]
    Periko | 26-09-2007 | Valoració: 10

    Hi ha trossos que em recoreden experiències viscudes, Genial

  • Pudor[Ofensiu]
    Rolo Tomasi | 02-08-2007 | Valoració: 1

    Deixa la masturbació per la intimitat.
    Deixa els amics invisibles per la infantesa. Deixa els comentaris, critiques i valoracions pels demés.
    Sé que si t'esforces entendràs el que et dic.

    Rolo Tomasi

  • Alça Manela![Ofensiu]
    txomin | 27-07-2007 | Valoració: 10

    Quina anada de tarro paio!

  • Evolució[Ofensiu]
    anapagans | 26-07-2007 | Valoració: 10

    L'evolució de l'èsser humà com a humà o com a depredador d'ell mateix i dels que l'envolten oi?

  • Segueix[Ofensiu]
    kplanazo | 26-07-2007 | Valoració: 10

    M'he divertit i he pensat

    Vindré sovint

  • Coincidències[Ofensiu]
    anita69 | 23-07-2007 | Valoració: 10

    La dona del jugador és el mateix personatge que vas descriure a Tal dia farà un any?

  • Es el tercer?[Ofensiu]
    raquel08010 | 23-07-2007 | Valoració: 10

    Es el terver relat?

  • Molt divertit[Ofensiu]
    Periko | 23-07-2007 | Valoració: 10

    He rigut, força irònic!

Valoració mitja: 8.94