la poma

Un relat de: maurici

Aquesta carta és per a tu tot i que sé, de bell antuvi, que no la rebràs ni llegiràs mai. Per a tu, la meva poma estimada. La meva Golden de categoria superior. Ara ja no hi ets. Et van llençar al pudent cubell de matèria orgànica aquella fosca matinada d´hivern però conservo, encara avui, el record de com et vaig veure per primera vegada. Eres sobre la taula, dins del cistell de vímet del menjador comunitari. Destacaves d´entre la resta. La teva pell verdosa tota pigallada, el teu aspecte lluent i net, aquelles fulletes encara humides per la rosada del matí, aquella flaire dolcenca que desprenies i que s´olorava des de l´altra banda de la cambra. No tenies rival dins del cistell. Eres la millor, la que s´enduia totes les mirades. Recordo com la taronja et mirava de cua d´ull, remugant i conxorxant contra teu amb la pera, vaja una altra la pera. És envejosa la taronja. Es pensa que sempre ha de ser la més dolça però sovint és amargant i àcida. El plàtan tampoc et treia l´ull del damunt però amb unes altres intencions. Porc viciós. I el litxi, mare de déu. Deixa´l anar a ell. Aprofita que és petit per fer cistella. El litxi és un murri. Però tu no eres de les que es deixava impressionar amb facilitat. Tu volies alguna cosa més important, algú digne de la teva categoria superior i dins el cistell només havia morralla. I ens vam trobar. Aquella tarda d´hivern. Va ser la casualitat que ens va juntar. A vegades les relacions comencen així, per una sèrie de casualitats que acaben en que dos éssers es troben i comencen una vida plegats. Aquell dia va nevar i aquí no neva mai, feia un fred horrorós i per aquests verals no acostuma a fer-ne, havia una boira molt espessa i els infermers no ens van deixar fer la ronda diària pel pati. Ben bé un conjunt de circumstàncies completament imprevisibles que ens van aplegar. Rondava pel menjador, sense res a fer, sense rumb a la meva vida, només amb el rau-rau del meu estomac com a company i et vaig veure. Ja estava enamorat. Va ser immediat, ràpid i autèntic. No necessitava res més a la vida. Ja tenia un camí a seguir, una fita per la que lluitar. Només tenir-te a tu, ser a prop teu, agafar-te, amanyagar-te, netejar-te amb un mocadoret de seda les fulletes de mica en mica, amb suavitat, amb tendresa, amb amor. No va ser fàcil aconseguir-te, tot s´ha dir. I això va reforçar el nostre amor. Et vaig demostrar que per tu estava disposat a tot. Al igual que jo et vaig veure també ho va fer el Mollfulleda, el de l´habitació 304. Però ell no et volia com jo, no t´estimava. Ell només et volia fer mal. Ell només volia desfullar-te, treure´t la pell mica en mica amb un ganivet ben esmolat, clavar-te-la ben fort i empassar-te tota, fins i tot el cor i les llavors. No ho podia consentir. Sort que vaig ser més ràpid i em vaig fer amb l´unica cadira de la sala, que vaig estampar contra el seu crani tot seguit. Quina esquitxada. Tot el cistell va quedar ple de la sang d´aquell malparit. El litxi, que no sabia nedar, va morir ofegat i el plàtan, tant llarg que era, no va fer res per ajudar-lo. Un competidor menys al cistell, va pensar. I aquest vespre ho intento amb la taronja, que he sentit a dir que ara està al punt. El món de les fruites és horrorós, ple de rancor, d´odis i rancúnies. Totes es mouen només pel seu propi interès. Això i no una altra cosa, és el que ens separa els humans de les fruites.
Jo et vaig treure d´aquell sòrdid món i vam poder estar plegats. Al principi va ser difícil, ens estimavem però hi havia aquell pudor dels que s´acaben d´enamorar, ens faltava la confiança. Era un amor primerenc, intens però sense pòsit. Tenia fins i tot vergonya de mirar-te les fulles, no gosava de treure´t el polsim per temor a tocar-te, a què diries si ho feia, que si era massa agosarat, que si anava massa ràpid... Jo sabia que tu no eres una poma fàcil, tu eres mel a la boca. I això m´agradava. No era una relació esporàdica, d´una vegada. Era per sempre. De mica en mica ens vam anar coneixent, acostumant-nos l´un a altre, posant el fonaments d´un amor sòlid i estable. I amb el temps tu cada vegada eres més i més preciosa. La teva pell va anar tombant cap a un groc encès que enlluernava tota la cel·la. I el verd de les teves fulles? era increïble, un verd intens, profund, que ho deia tot de tu sense necessitat de paraules. Estaves a l´esplendor de la teva vida i jo n´estava tant de tu. Quin orgull quan passejavem pel pati. Tots els altres residents ens miraven. Quina parella, quin goig que feiem. Podiem parlar de tot, de qualsevol tema. Tu tenies una gran capacitat per escoltar, tenies el poder de fer-me parlar. Van ser les millors èpoques però com tot en aquesta vida es va anar acabant. Jo ja ho sabia quan et vaig conèixer. Les fruites, fins i tot les pomes, sou de vida curta. Però l´amor no té aturador. Quan es desferma no es pot parar. Surt enrauxat del cor i arrossega tot el que troba i per això jo m´hi vaig llençar de cap, tot i saber el trist final que ens esperava. Un no pot morir sense conèixer l´amor. Tots i tenim dret. Un dret natural. Tu i jo també.
Mica en mica la teva pell es va anar arrugant, tot i les fregues amb aigua calenta que et feina abans d´anar a dormir. Les teves fulles es van anar secant, van perdre aquell verd fosc, intens, fins convertir-se en un color gos com fuig i finalment, el declivi, van caure, convertides en un polsim imperceptible, impossible de conservar i que, ple de tristesa, havia de veure com cada dia se l´enduien les dones de la neteja. Les arrugues anaven en augment, t´anaves arronsant de mica en mica, perdies la lluentor de la teva pell. Però jo t´estimava igual o més fins i tot. M´havia d´esforçar més i més en cuidar-te. Vam arribar a que ni tan sols sortiem de la cel·la. Ja no podiem passejar, no podies. El fred t´hagués fet posar més malalta del que ja estaves. Jo et llegia fragments de Verònika decideix morir, dels Contes de Canterbury i sobretot recordo com t´agradava la Fundació. T´agradava que et llegís. Erem una autèntica parella. Els dies passats junts ens havien enfortit, ens coneixiem de dalt a baix, de dreta a esquerra. Una mirada teva i jo sabia què et passava, què volies, què necessitaves. El temps enforteix una relació, la fa créixer fins a arribar a una sintonia total. Una mirada, un moviment, una arrufada de nas i pots percebre qualsevol cosa de la teva parella. Ara bé, això arriba normalment quan ja ha passat l´esplendor física i tot va de baixa. Sembla una broma de la natura però és així. La solidesa mental, de relació, arriba amb la feblesa física.
I es va acabar sense poder-hi fer res. Un matinada, mentre dormia encara amb tu al costat, van entrar els infermers sense fer soroll i em van lligar. Vaig veure com t´agafaven i se t´enduien. Em van deixar lligat amb unes corretges, no em podia moure, no et podia salvar d´una mort terrible. Et van deixar morir entre pells de patata, ossos de pollastre mal escurats, granets d´arròs bullit i altres desferres similars... Les flors seques de les visites van ser el teu únic consol en aquells moments, la teva única mortalla. Et van assassinar davant dels meus ulls i jo sense poder-hi fer res, només plorar. No era prou poderós per oposar-me, per fer-hi res. Qui té la força, s´endú el gat a l´aigua.
Ara només em queda pensar-hi, gaudir del record dels dies passats junts, pensar en tot allò que vam compartir. Aquelles estones, aquelles passejades, aquelles llargues xerrades a cau d´orella en la intimitat de la foscor de la cel·la. És aleshores quan veig que per uns dies vaig ser viu. La sang em bullia i em demanava més. Vas ser com una al·lenada d´aire fresc en aquesta vida gris que duc en aquest centre mental. Que sóc boig, potser si. Potser només és que tinc una vida interior molt rica. A vegades observant tot el que passa, millor ser a dins que a fora.

Comentaris

  • M'ha agradat molt...[Ofensiu]
    kukisu | 02-01-2010 | Valoració: 10

    la lucidesa de la bogeria del protagonista, un joc de sentiments i sensacions que va més enllà de la dura realitat. Enhorabona!
    Feliç 2010!

  • increible[Ofensiu]
    lau | 25-08-2009 | Valoració: 10

    m'ha encantat. Felicitats

  • m'has deixat...[Ofensiu]
    Lior | 24-10-2008 | Valoració: 10

    ... sense paraules.
    M'ha agradat tan el teu relat que l'he afegit als meus preferits. El protagonista està boig però diu coses que tenen molt de sentit.
    Et felicito per la descripció dels sentiments de les fruites. Boníssima!

    Fins aviat.

  • Una història d'amor[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 13-03-2007 | Valoració: 10

    M'agrada la teva història d'amor i el teu lèxic tan acurat i precís. Com des de la frescor dels primers dies arriba la decadència i finalment la mort sense deixar d'estimar-se.

  • la poma escollida[Ofensiu]
    Pertuipersempre | 16-02-2005 | Valoració: 10

    he buscat poma al cercador i he trobat el teu relat i només puc dir que m'ha despertat els sentiments, desprès m'ha sorprès car és un amor un tant atípic, però desprès he pogut descobrir la veritat d'eixe idil·li, què trist, però què cert. en certa manera la descripció de la poma té molt a veure amb un dels poemes de Josep Carner, que es diu justament la poma escollida, suposse que el coneixeràs, si no és així te'l recomanane moltíssim! diràs que no és el mateix amor que tu descrius, però no sé, la poma és un aliment que em desperta sensacions que tu has sabut escriure. gràcies i ahorabona pel relat, sincerament pense que és fantàstic.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

64515 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.