La pobra Helena

Aquests paràgrafs me'ls ha dictat amb molta paciència, curosament, la veïna del davant de casa i jo els he picat amb l'ordinador portàtil. Ella mateixa els ha repassat. M'ha demanat que mirés d'enviar-los «en aquell lloc -m'ha dit- on publiquen coses d'aquestes». Volia dir la web de Relats en Català, ja que de vegades li n'havia parlat. Em fa un cert respecte haver complert aquest encàrrec, perquè ella, a l'últim, m'ha dit: «Tant de bo que vinguin, se m'emportin i em condemnin. Llavors jo també seria santa. I llavors la meva vida, la vida que ells van convertir en inútil, hauria fet algun profit».



«Era una cosa que ella duia sovint al fons del pensament, l'odi; una cosa que abans no havia experimentat mai, una cosa que mormolava i s'enredava i enraonava amb ella mateixa: era el seu propi pensament, per descomptat, la meitat del seu pensament; era ella mateixa que pensava allò que deia, però li semblava diferent de la resta dels seus pensaments [...] i ella amb prou feines podia seguir-lo i entendre'l del tot.»

-No m'ho diguis que ja ho dic jo: això és un plagi. He copiat aquest fragment d'un autor reconegut. I és que mai no he trobat més ben descrita la meva esquizofrènia ocasional -diguem-ho així, ja sé que els metges no ho subscriurien- com quan he llegit, ara fa uns dies, aquestes reflexions de la protagonista de la novel·la "Apartment in Athens", de l'estatunidenc Glenway Wescott. Llegeixo molt: ja saps que la bibliotecària del barri em deixa llibres, sobretot reedicions de clàssics, que es veu que no vol ningú. Suposo que és per això que diuen que no escric del tot malament. Tot i que ara el que se'n diu escriure, no escric pas. Tu ja m'entens.

»Dic que no ho havia vist mai tan ben explicat i ara haig d'afegir que no és cert, perquè jo mateixa -sí, noi, jo, encara que no t'ho creguis- ho havia escrit d'una manera molt similar al meu diari, ara malauradament perdut. No riguis, no, que és veritat. I quin greu que em sap que s'hagi perdut, perquè ara potser podria demostrar-te que jo era capaç de reproduir les enrevessades ziga-zagues d'una psicologia complicada. No és que em vulgui comparar amb Wescott, no cal dir-ho, pobra de mi, només vull testimoniar que jo ho tenia escrit abans de llegir la seva obra...

»Ara que hi caic, això és indemostrable, i llavors potser tindries raó de no creure'm, seria la meva paraula contra la de qui volgués discutir-me-la, perquè l'obra de Wescott és de l'any 1945 i llavors, és clar, jo només tenia dotze anys -no cal que facis càlculs: ara en tinc 72- i encara estava molt lluny de poder descriure res que s'assemblés als pensaments que Wescott posa en boca d'una dona grega presonera d'un oficial alemany a casa seva, a Atenes. Una dona pacífica, malalta i abandonada, que de sobte descobria esfereïda que dins seu, al fons del fons, podia amagar idees extremament violentes. Jo, allò meu, no ho vaig escriure fins pels volts del 1960, potser una mica després i tot. Però ja et dic que no ho puc demostrar perquè el meu diari es va perdre en el trasllat, quan vaig venir en aquest pis. Tu no te'n recordes, noi, que eres molt menut, que d'això ja fa més de dotze anys. I a més, encara que es trobés aquell quadern, no podria demostrar tampoc que no ho havia copiat de Wescott, el qual ho havia escrit quinze anys abans. I escolta, ara com ara, per què enganyar-me, a qui vols que demostri res? A la bibliotecària? Als teus pares? No paga la pena.



«El que la posava malalta era el seu propi odi, la feblesa d'aquell odi per dominar-la i renyar-la, enganyar-la i disgustar-la i convertir-la en una boja; tot era tan absurd i infantil, i anava tan de pressa, que després només en podia recordar un petit fragment.»

-Jo, la vostra veïna del quart, l'Helena, la pobra Helena, dono fe que aquests sentiments expressats pel personatge de Wescott són exactes. Això meu no va començar amb odi, sinó amb por, i la por va atiar alguna cosa que potser ja hi era d'abans, latent, fins a convertir-la en un monstre. L'odi és un cruel afegitó, ens trobem immersos en una lluita interior ferotge de la qual semblem espectadors externs, tant que després ens sembla impossible que ens hagi pogut passar allò.

»No, no m'interpretis malament. No és l'odi al costat de l'amor, no és l'odi aquell que de vegades podem sentir per les persones que alhora estimem, no és aquell sentiment que voldríem que no fos nostre però que de vegades ens traeix perquè tots passem mals moments. No és allò. Aquests rampells d'odi, que són normals en moments de contradicció, de despit, de menyspreu -real o imaginari- per part dels qui ens estimem, aquests moviments involuntaris no són odi de debò, els acabem controlant, els posem a dins del bloc general de la convivència, en demanem disculpes si cal i continuem fent, perquè sabem que l'amor i el fet de compartir la vida no són flors i violes, sinó que hi ha punxes i sang i de vegades plors desconsolats. Tens xicota? Bé, no m'ho diguis, però si tens una relació d'afecte amb algú, posant per cas els teus pares, deus saber de què parlo. A mi em passa, per exemple, si la Joana, la de la biblioteca, em falla el dia que havia dit que vindria. Vosaltres sou una família molt maca, no em falleu mai, pobrissons...

»Però ara no parlo d'això, noi. Ara vull dir l'odi irracional, l'odi violent, l'odi extemporani -no facis aquesta cara, noi, no saps què vol dir?-, l'odi fora de context, l'odi capaç de matar, l'odi concentrat, visceral, que et deixa feta pols, perquè et surt de dins -et sembla que surt del més endins del teu dedins- i no saps ni com ni per què, ja que l'objecte del teu odi no sols no mereix que hi perdis ni un bri d'energia, perquè és menyspreable, sinó que a més a més tu no li pots fer ni pessigolles. I tanmateix, l'odies amb perfecció mortal. I després et passa i ja no hi penses, només et queda la sorpresa i la vergonya dels sentiments experimentats, que no et semblaven teus perquè et fa l'efecte que són indignes de tu.

»És un odi que ens sorprèn però que alhora ens atrau, perquè aparentment ens revifa. I és això, aquest engany, el que no m'agrada, el que m'espanta. És odiar a mort l'enemic poderós i llunyà, aquest sentiment tan natural -diuen- com inútil -d'això en dono fe. És un odi que et domina de cap a peus sense aturador, sense que hi puguis posar fre, mentre l'altra part de tu, la que tu consideres racional, et diu que aquest sentiment només et fa perdre temps i energies i alhora no et consola ni et facilita les relacions quotidianes, les que no pots ni vols defugir. És un odi que et cansa, que no paga la pena. I malgrat tot el tens, el sents, t'atrau, no hi pots fer res.



«Se sentia alhora avergonyida i espantada. S'estimava més la passivitat i l'autocompassió que constituïen el seu caràcter habitual. Va dir-se que preferia la pròpia desgràcia, que almenys era una cosa real; mentre que aquella veu plena d'odi que sortia de la meitat del seu cervell sonava a boja, i anava contra la seva voluntat. Quan assolia el punt més agut, no podia reprimir-la, havia d'escoltar-la, tot el cor s'hi abocava. I el seu cor també reaccionava i es rebel·lava [...], les llàgrimes li inundaven els ulls i l'alè li omplia la boca de sanglots; i allí es va quedar, plorant sota el sol a la finestra de la cuina.»

-Però quin sentiment vols que tingui jo, pobra Helena, si el meu Manel, el noi amb qui estava a punt de casar-me -a tu encara no t'ho havia explicat, però ara ja ets prou gran-, el van agafar els militars l'any 59 i se'l van endur i el van jutjar i condemnar per un crim absurd -era incapaç de fer res de dolent, era la pura bondat- i en va tenir prou amb dos mesos de presó i de maltractes perquè se n'anés amb els àngels? "Li ha fallat el cor", això em van dir. El meu Manel, que ni me'l van deixar veure, que el van enterrar davant meu sense que ni li pogués veure la cara per darrera vegada. L'havien arrestat per parlar en veu massa forta de la "barreja pornogràfica" -es veu que va fer servir aquesta expressió en una conversa de cafè que van sentir uns policies secretes, ho van dir al judici-, la "barreja pornogràfica" de la política amb la religió. Ja sé que són paraules fortes, i potser a tu t'escandalitzen, però és perquè no les entens.

»I jo em vaig posar malalta, vaig plorar mesos seguits, vaig sentir-me incapaç de continuar l'activitat que feia abans, em vaig engreixar, vaig començar a tenir jo mateixa problemes de cor... Em vaig abandonar. Només tenia por. I encara m'espantava més trobar dins meu aquells sentiments d'odi tan profunds com els que m'envaïen de tant en tant. M'esgarrifava perquè continuava sent pacífica. I ho vaig escriure al diari, amb paraules ben semblants a les de Wescott, per poder rellegir-les i autoespantar-me jo mateixa amb la meva capacitat d'odiar, i per mirar de neutralitzar aquell sentiment a còpia d'objectivar-lo. Quina llàstima que s'hagi perdut aquell diari, noi...



«Pertanyia a la classe de dones a les quals els és difícil estar enfadades, per tot el que això comporta de fatiga emocional i per tot el que provoca, d'actes que consideren impropis d'una dona.»

-Ara ja no m'espanta res. Vella, grassa que faig vergonya, ja ho veus, amb el cor de vidre, permanentment immòbil al llit, la pobra Helena només té la companyia d'un aparell de música i la visita més o menys regular de la Joana, la bibliotecària, i la vostra, els veïns del replà, que em dueu una mica de fruita -l'única cosa que menjo. Ja no odio aquells militars i el règim que van crear. He recuperat la serenor de la creient que sempre havia estat, tot i que vaig veure amb els meus ulls com aquells criminals que havien creat la dictadura entraven tot satisfets -la gran blasfèmia, el pitjor sacrilegi- dins les esglésies, es posaven a la primera fila i s'envoltaven de sotanes, i encara aquell desgraciat hi entrava sota pal·li. Mai no vaig veure ni un sol d'aquells individus i indivídues que s'agenollés penedit i demanés perdó públicament pel que havien fet i
pel que continuaven fent cada dia. Els que van deixar anar quatre mots de disculpa ho van fer per preparar-se el terreny, quan van veure que allò se n'anava en orris.

»De vegades, és cert, els odio amb aquell odi visceral. Tot i que ja no hi siguin. No hi són, però és un sentiment que es posa dempeus cada vegada que parlen de militars que maten gent a les casernes o que pretenen defensar la "sagrada unidad de la patria" i la necessitat de "derramar hasta la última gota de la sangre" per conservar-la. I això ha passat aquest estiu, noi, aquest mateix any 2005, que m'ho va explicar la Joana i jo no m'ho creia i em va portar els retalls dels diaris que ho certificaven. Un militar d'alta graduació ha fet una crida a donar un cop d'estat, ha fet arribar el seu clam de rebel·lió a tota l'oficialitat de l'exèrcit i la guàrdia civil i no ha passat res, el govern com si sentís ploure. I després, uns guàrdies civils han mort un home que hi havia anat voluntàriament a demanar-los ajuda. També li va fallar el cor, diuen. No hi puc fer res, és més fort que jo mateixa. Espero que Déu em perdonarà, i el meu Manel, tan bon xicot com era, que només va tenir un dia de santa ira, una indignació que se li va escapar en un moment desgraciat. Per mi és un sant, una víctima digna de fornícula pròpia i goigs particulars. La fornícula la tinc aquí, al meu cor ara tan feble. I els goigs els hi canto cada dia, pobre Manel. Va parlar en un mal moment però va dir el que pensava.

»Noi, ho sento però ho haig de dir. El que pensava el meu Manel era veritat! El franquisme va ser pornogràfic, especialment per als creients i la gent de bona voluntat!! I els qui encara el defensen són prostituts!!!

»A veure si ara vindran a buscar-me a mi. Tindran feina a aixecar-me del llit, això per començar...

»Però no s'atreviran pas. Covards.