La pistola

Al sortir del treball, vaig pujar a l'autobús i vaig prendre seient. El trajecte de la feina a casa, és la meva breu estona de pau, en la qual aprofito per llegir els llibres que, per a desesperació de la meva dona, se'n van acumulant a casa. Com cada dia, em vaig treure la meva bufanda, em vaig descordar l'abric, i amb molt de compte, procurant no arrugar-lo, vaig treure el llibre de la meva bossa. Doncs estava jo disposat a iniciar la lectura, quan els xiscles del que semblava una gavina sodomitzada per un cabrer em van fer donar un salt del meu seient.

Em vaig girar buscant l'origen d'aquells alarits. Per l'autobús corria amunt i avall, un petit tros de carn amb potes, que aliè a les mirades furibundes dels altres passatgers, corria i copejava els turmells de les velles amb els seus salts maldestres. L'infecte nen, portava ulleres de sol tot i ser de nit. Pel seu color blau turquesa, semblava clar que estaven tretes d'un basar de xinesos. A la mà dreta portava una pistola. De joguina, clar.

Bang, bang, bang....

Corria el petit bastard amunt i avall encanonant i disparant bales de saliva als passatgers cada vegada més encabronats.

Bang, bang, bang....

Era un pistola desagradablement realista. El xaval va venir cap a mi. Em va apuntar durant un instant. Semblava desafiador. L'hi vaig fer una mirada que hagués acollonit fins a a un cec. El nano va captar el missatge i va marxar a disparar a altres. Després de tot, igual no era tan tonto.

Bang, bang, bang....

El cabronet continuava afegint morts a la seva imaginació. Quina pesadesa de nen. No podia ser que aquell infant viatgés sol. Vaig donar un cop d'ull per l'autobús i de seguida vaig localitzar a la seva mare. Una femella trista embotida en una samarreta de lleopard i amb tres borses del caprabo entre les seves cames grasses. Devorava amb fruïció una revista de premsa rosa. És que no anava a dir-li res al seu crio?.

El conductor anava cada vegada accelerant més. Les frenades brusques se succeïen i la gent xocava una contra una altra en cada semàfor. Semblava que el xaval el posava també dels nervis.

Bang, bang, bang....

De sobte va donar una frenada i el nen va anar a parar a terra. Vaig esperar durant uns instants que algú es decidís a trepitjar-lo, però no va haver-hi sort. A alguns encara ens costa perdre les formes, després de tants segles de civilització. La mare en canvi, va alçar la vista i des d'uns metres li va cridar:

-Jonatan! Qué haces con las gafas? Te he dicho que te las quites!!!
-No me da la gana!
-Qué te la quites, te digo! Qué es de noche y la gente se pensará que eres gilipollas!
-Qué no!!!

I a continuació el braç justicier de la seva mare, després de descriure una paràbola, va aterrar amb tota la seva carnositat sobre les penques del nen.

Les ulleres de plàstic van anar a parar a terra. La petita bola de carn va començar a ploriquejar mentre es dirigia a la sortida de l'autobús. Les ulleres barates es van quedar allà a terra, no obstant això, el cabró no va deixar anar ni durant un moment la seva pistola de joguina. Quan es van obrir les portes, en el moment de baixar, el xaval es va girar cap a mi amb els seus ulls plens de llàgrimes.

Vaig aixecar la meva mà, vaig estendre el meu dit índex cap a ell, i sense deixar d'apuntar-li vaig murmurar.

Bang, bang, bang.....