La petita història de ningú (capítol 1)

Em vaig llevar quant vaig veure que els números vermells del meu rellotge digital marcaven ja la 1 i 25 del migdia.
Em vaig seure al llit i vaig notar com les meves pupil·les es dilataven per cercar la finestra i obrir les persianes.
Tota l'habitació estava desordenada, quant vaig arribar aquell matí prest, vaig deixar la roba tirada al terra fred, i la roba bruta encara seguia al passadís.
No tenia quasi temps de res, però aquell dia vaig decidir col·locar-ho tot menys el que tenia que posar-me aquell vespre.
Anava descalça i notava aquell fred intens del hivern colant-se per els meus petits peus destrossats de la nit anterior.
Vaig decidir anar a la cuina a menjar alguna cosa, però es notava que últimament el negoci no anava massa bé. Vaig treure un cartró de llet caducada de la gelera, i em vaig menjar un bocí de coca que quedava de feia unes setmanes.

Després de menjar el més decent que vaig trobar, vaig intentar trucar a la mare, feia mesos que no sabia res de ella, i cada cop que marcava em deia que aquell número no existia.
Em vaig ficar al bany i em vaig mirar a aquell espill romput per la meitat i vaig poder veure les ulleres a la meva cara i aquells llavis encara vermells de la nit anterior.
Em vaig seure entre la banyera i el lavabo i amb les cames arrufades i les mans a sobre, em vaig posar a plorar, contemplant el que m'envoltava.
Sempre em demanava per què m' havia tocat viure aquesta vida, i no podia ser una d'aquelles que trobava un ric i es casava amb ell per tenir una bona vida.
Així passaven els minuts, imaginant-me com podria haver estat la meva vida si no fora la que estava vivint.

Vaig despertar del meu somni i tenia les cuixes banyades de les llàgrimes amargues que havia amollat feia uns minuts.
Era ja tard, allò que van parèixer minuts van ser hores, i el cel ja començava a arraconar la seva llum per deixar lloc a la foscor, on començava la meva vida de veritat.
Em vaig vestir, vaig escollir una de les faldes brillants que tenia.
Un top ben ajustat que feia que les meves mames anessin comprimides i ben amunt.
Em vaig posar un "tanga" de color vermell, amb els filets de cadena, i unes calces de forats, negres.
Abans de posar-me aquelles botes altes amb molt de tacó, em vaig pentinar, em vaig passar la pinta pels cabells llargs, negres i arrissats, i els vaig col·locar per a que no se'm posessin per la cara.
Em vaig posar les botes per fi, i vaig agafar la bossa on hi portava les claus de casa, el mòbil i els condons.
Abans de sortir, a la tauleta de del saló encara quedava una bolseta amb uns quants grams de cocaïna dintre.
Em vaig seure al sofà i vaig recordar el darrer pic que em vaig col·locar amb aquella merda que em feia viure.
Ara ja sabia perquè no hi havia menjar a la gelera, en les meves mans tenia els euros d'aquell més, que havien estat pocs.
Vaig agafar la targeta de damunt la taula i vaig fer una perfecta retxa amb la cocaïna i amb el tubet ja preparat al nas, vaig xuclar cap a dintre i vaig sentir totes aquelles emocions tan intenses mentre tirava el cap enrere per a que arribes bé al meu cervell.
Quant vaig sortir de casa, caminant sota els núvols, vaig adonar-me'n de que no m'havia maquillat, i vaig decidir aturar-me a casa de la meva companya que vivia uns pisos més avall.
"No passar" deia una línea aferrada a la porta de la meva amiga.
Dos policies van sortir de la casa dient:

-Bé, una sorra menys al barri.
-Uf, però aquesta ho feia bé i barat!
-Més amunt en viu una altre, que esta ben bona.
-Aquestes noies es gasten tot el diner que cobren amb el seu cos, amb cocaïna i heroïna.
-Si però...

No vaig voler escoltar més, aquest cop em va servir que el cabell em tapés l'escot i la cara, no van saber qui era, perquè anaven massa ficats dins la seva estúpida conversa.
Mentre caminava per aquell carrer estret, i els meus tacons ressonaven, recordava les paraules d'aquell policia.
Tal vegada la meva amiga va morir de sobredosis, però jo mai ho sabria, no voldrien donar explicacions a algú com jo. Hauria de deixar-ho, pensava mentre em seia a la aturada de bus.
Amb les cames creuades, i la pell de gallina que recorria tota la meva esquena descoberta, notava aquell fred tan intens, que ni tan sols el que m'acabava de ficar aturava.