LA PEDRA BLAVA

Vet aquí una vegada, una família composta per un nen de dotze anys anomenat Albert, una nena que es deia Clàudia, una mare i un pare. A l’agost van decidir fer unes vacances per Grècia. Unes setmanes després ja eren a l’aeroport per pujar a l’avió. Els pares els van dir als seus fills que s’esperessin uns minuts perquè la mare s’havia descuidat el moneder a la cafeteria. Però la Clàudia va sentir curiositat i no se’n va poder estar d’esperar-se. Va entrar en el primer finger que va trobar i el seu germà la va perseguir amb les maletes. Un cop l’ha va atrapar ja era massa tard, doncs l’avió s’enlairava. L’hostessa va dir als dos nens que s’asseguessin, però ells estaven molt preocupats perquè no sabien on anirien a parar! Van passar dotze hores i van notar com l’avió aterrava a l’aeroport d’una ciutat desconeguda.

Un cop a terra, l’Albert es va fixar en que la gent era bastant més morena que a Catalunya, i va poder trobar un rètol on hi posava: ”Sanitarios”. L’Albert va poder descobrir que estaven a Mèxic, perquè el seu oncle els havia explicat que a Mèxic els lavabos es deien “Sanitarios”, i com que la gent era morena, tot quadrava. L’Albert portava trenta euros que havia estalviat per poder comprar algun record. Va decidir bescanviar-los per quatre cents vuitanta pesos, que era la moneda d’allà. Amb aquests quatre cents vuitanta pesos van agafar un taxi cap a l’hotel més proper. Ells tenien por perquè aquell país era molt perillós. Van arribar a un hotel que es deia “Gran Sol” Dormir allà valia dos cents pesos la nit per persona, era força barat, però només podrien estar en aquell hotel una sola nit. L’habitació era petita però estava neta.

L’endemà van fer les maletes i van buscar el bar més pròxim per comprar-hi aigua. Van veure un bar on una nena servia el menjar. Van demanar dues aigües i quan ja se n’anaven la nena es va presentar - es deia Carmina - i van quedar aquella mateixa nit a les deu del vespre, perquè ella els hi volia ensenyar una cosa. I així ho van fer. Aquella mateixa nit a les deu eren els tres davant del bar. La nena els va deixar una bicicleta a cada un que tenia guardades en una mena de garatge. Ells anaven seguint a la Carmina per un tipus de selva o bosc; llavors la Carmina es va aturar i ells van fer el mateix. Aleshores, ella va xiuxiuejar unes paraules i de sobte van sortir un munt de follets i de fades. La Carmina, va anar presentant els follets un per un: en Adanedhel, que era el savi de la colla, l’Alvi, que era l’artista, el Belegost, que tenia molt de valor. Els nois li van explicar el seu greu problema a la Carmina i ella els va dir que els tres follets els hi podrien concedir un desig si ells superaven una prova. Els follets els van contar la prova, consistia en que havien de trobar la pedra blava per salvar a la reina dels follets i les fades, i també trobar a la resta de follets i fades. Els follets els van explicar que la pedra blava estava en aquesta selva tropical, però que l’havien de buscar sols sense cap ajuda. Ells ho van acceptar i començaren la recerca. Van buscar per tot arreu, però no hi trobaven res de res. Tot de sobte es va produir un canvi en el moment que la Clàudia va agafar de la mà al seu germà. En una pedra es va escriure la frase: ”La unió fa la força”. Això va captar l’atenció dels dos nens. La Clàudia va proposar que desenterressin aquella pedra on hi havia escrita la frase. Ho van fer així, i van trobar la pedra blava a sota, la van agafar amb molta cura i se la van guardar.
Van tornar al lloc on estaven els tres follets i els hi van donar aquella pedra tan especial. Ells ho van agrair molt. En Adanedhel, l’Alvi i en Belegost van fer un tipus de dansa al voltant de la pedra de manera que la reina i la resta de follets i de fades van ressuscitar. Després, els follets els van preguntar quin era el seu desig i l’Albert i la Clàudia van dir:Tornar amb els nostres pares! Els follets els hi van concedir, van dir unes paraules amb idioma èlfic a cor, i sense adonar-se eren al costat dels seus pares. Quin miracle!

Els pares van preguntar què els havia passat, doncs estaven molt preocupats per ells. L’Albert i la Clàudia es van mirar entre ells picant-se l'ullet i van contestar que era una historia molt llarga d’explicar...




xuxú