La nostra tempesta

Els teus ulls son la guspira,
que sense mirar-te em van il·luminar,
i se m'ha escapat el tren,
sense haver fet tard,
i la pluja ja ha parat,
no em cal paraigüa per caminar.

I prefereixo les metàfores
per no haver-te de fer mal,
lluny de repressió
o de falta de sinceritat.

Així doncs, si em permets l'atreviment,
(crec que et falten paraules
per dir-m'ho sincerament)
oblido el teu far
i m'invento sentiments,
allunyats d'incerteses,
necessitats i mitjes presses,
si tu vols, que ja no plou.

Però si m'ho demanes
remouré cel, cor i terra,
per provocar una tempesta,
i omplir d'aigua el nostre món
altra vegada,
com després del primer tro.