La noia de Fides

Al poble de Fides acaba de néixer un altre infant. La Làlia. Com a cada naixement, a la nena se li fa entrega d’una espasa, encara de joguina, on hi ha inscrites les paraules: «Protegeix el que és teu i cerca sempre el que et mereixes».
A mesura que es va fent gran, els adults del seu entorn ensenyen a la noia a fer servir aquella espasa amb l'exemple. La Làlia de seguida els imita i a l’escola, quan algú vol prendre-li un bocí del seu esmorzar, es defensa amenaçant amb la seva arma: «Això és meu!». Així, si mai creu que és mereixedora de més bona nota, no dubta a enfrontar-se a la mestra i alçar l’espasa: «Això no és just!».
A mesura que passen els anys, la jove s’adona que la gent de Fides acumula més i més béns. Segons diuen, ofereixen «millors condicions de vida». La Làlia decideix sortir a cercar més «d'allò que li pertoca», ara ja amb una espasa de metall. Ben aviat, troba una casa abandonada que vol fer seva. En entra-hi, es topa amb un altre jove que, en veure-la, adopta una actitud defensiva i automàticament l’apunta amb la seva espasa. La Làlia no dubta a entregar-se a la batalla i els dos joves s’enfronten en un duel fins que la noia de Fides el fereix greument. El noi fuig a corre-cuita, abandonant l’espasa. Complaguda i encuriosida, la Làlia llegeix les seves inscripcions: «Afavoreix els que tenen menys». No entén res.
«Vaja, una altra vegada», diu una veu des de darrere.
La noia es gira aferrant-se a l’espasa i veu un hom vell, desarmat, que se la mira de dalt abaix.
«Qui és vostè? I com és que no té espasa?»
«Estimada, jo fa molt temps que vaig deixar de lluitar. La meva espasa era com la teva. I no parava de patir pel que jo i els altres mereixíem. Em va semblar tan injust jutjar... Fins que se’m va acudir que, potser, tots ho mereixem tot. O bé el que la vida ens porta. Qui sap! Ara procuro trobar el que realment necessito, que és menys del que em pensava, i gaudeixo donant un cop de mà als que puc i volen la meva col·laboració. T’agradaria provar-ho?».