Jo amb mi mateixa

Una altra petita crisi de matí.

Que m'avisa d'alguna cosa.

Del pànic que sentia ahir d'entrar dins el sistema.

De complir ordres.

De complir-les massa bé.

I de desaparèixer.

D'abandonar-me a mi mateixa, i perdre'm en complir les expectatives dels altres.


- Per a què?



Per a que estiguin contents i em reconeguin com a "bona". Aquest és el premi que busco. La meva pastanaga. Així em sento bé, quan els altres em donen el seu vistiplau. Només llavors em sento digna d'existir.


- Vaja, així que el teu benestar depèn de la visió dels altres?

Pot ser. I, de fet, fins que no obtinc aquest reconeixement (contentament momentani i superficial de l'ego), pateixo moltíssim. . Per a rebre aquest primer reconeixement i, després, per a mantenir-lo, i no decebre a ningú.


- Òndia! Quina vida nena! Ara, és ben normal que miris d'acontentar els altres, no? Si creus taaaaan fermament que necessites el seu reconeixement per a donar-te permís d'existir i ser feliç... Ara, ja et dic que tens feina, per a contentar tota la població mundial.


O només el meu entorn.


- O només el teu entorn. Però a tu, que t'agrada tan moure't i conèixer gent...


Ja.



- Però escolta'm, si bé creus que els altres són responsables de la teva felicitat... tu et deus considerar responsable de la seva!


Doncs... suposo que sí... m'acostumo a carregar una bona motxilla de responsabilitat quan algú no se sent bé...


- Si creus que has vingut a fer feliç a tot el món, bona sort, noia! Ara, portes 23 anys amb la mateixa dinàmica i no ens ha donat massa bon resultat, aquesta manera de fer. A part de crear-te una "bona" imatge. Tot i així et pregunto: estaries disposada a canviar una "bona" imatge (en els fons hipòcrita), per una sensació constant de plenitud, sense sofriment?


És clar! Aleshores tan se m'enfotria, el que penséssin els altres!



- Ja veus que aquest camí només et duu a un patiment constant i, un cop assolit aquest plaer superficial i efímer, a més patiment. I si ara ho provem a l'inrevès? I si proves de veure què et fa feliç, a tu? Si vols, per a enganyar al teu Ego, digues-li que un cop sàpigues com fer feliç a una persona podràs ajudar a tot la resta del món i fer-lo "perfecte" i "hippie" i ideal, com ell(a) vols... I és clar, qui millor per començar que la persona amb qui passes 24 hores al dia?


No, si així té més sentit...Però no sé ni com fer-me feliç a mi mateixa...


- Ah! Benvinguda! No saps com rentar-te els plats a casa i pretens netejar la casa de tothom? Je, je...si és que és la pera, l'Ego. Però bé, d'alguna cosa ha de viure. I d'alguna cosa haurà de servir.


Per a què serveix l'Ego?


- Un altre dia en parlem, que ens anem de context....i encara m'ho he de rumiar.


Val, per on començo?


- Per aquí, lliçó 1 no resolta. Com estimar-te.


Lliçó 1??


- Sí nena, sí. Molt "empollona" a l'escola, però poc decidida a la vida.


...


- És broma. No pateixis (només faltaria que ens llencéssim d'un patiment a un altre...o sí, si ho necessites). Portes ja 23 anys de material acumulat i treballat a la teva manera, què et sembla?


Massa...


- Doncs et convido a no tenir pressa, a relaxar-te i a gaudir, que en tenim per una Vida!


Una Vida per una lliçó??


- Home, n'hi hauran d'altres que se'n derivaran d'aquí. Però sí, una Vida.


(Rebufa)


- Si vols, et convido a creure que el camí és molt amorós i a prendrete'l divertit. Que tot, absolutament tot, et porta a aprendre't a estimar.


Si tu ho dius...


- Pots provar-ho un temps i mirar de verificar-ho. Si no et convenç, et tornem els diners! Si preferixes seguir veint-ho tot des d'una perspectiva de patiment, endavant, és la teva decisió.


La meva decisió??


- Sí, ja ho aniràs veient. No et dic res més, Només t'animo a provar aquesta nova creença, a veure on et porta. No és mala idea si és pot viure així, no?


Mmmm suposo que ara és la millor aposta que puc fer.


- Pensa que sempre ets a temps de canviar. Però posats a triar, casi que agafis el que millor et vagi a tu, no?


...