Comença a ser TU

L'inici és la meva part preferida de cada moment. És quan els dubtes ens conquereixen, els nervis no ens deixen parar quiets, i el cor batega a cada passa. La part més intensa. A la vegada, però, és la part en què ens toca ser valents i aquí ja és més difícil tot... Estem sols a un món que avança malgrat els nostres inicis. No hem de tenir por a avançar amb ell.

M'ha encantat el teu relat, m'hi he sentit molt identificada.

Moltes gràcies pels vostres comentaris Imma, Mena, Robert i Averrois...És fantàstic deixar-te anar i sentir-te comprès...Les vostres paraules són acollidores i conviden a seguir pensant...
Me'n vaig a dormir amb un conte esperançador i que dóna una empenta a l'ànima...

Gràcies per compartir-ho!

Crec que segons l'educació molts tenim por d'expresar-nos tal i com som. Això a vegades ens dona falta de seguretat en nosaltres mateixos, però si en parlem, si hi pensem, veurem que hi ha moltes persoses que pensen com nosaltres, hem de sentir amor propi i decidir-nos ser nosaltres mateixos sempre que això no faci mal a ningú. Crec que vas pel cami de trobar-te a tu mateixa.

,,,és créixer, és pensar i anar més enllà. És poder desaprendre i poder re-aprendre i seguir aprenent. Identificar-nos amb qui som per dins realment, no tenir por a ser vulnerables i mostrar-nos, anar trobant el nostre paper en el gran puzzle que formem entre tots.
No tenir por de ser un mateix, dins uns paràmetres de respecte, acceptació i amor. Un equilibri entre raó, cor i ànima. I intuïció. Tot no gens fàcil, però és la via. A mi m'ho sembla.
Hi ha dies molt costuruts, aquests a vegades aporten una dosi d'aliment per pujar un graó, encara que no pugui ser. Altres cops es davalla. Però no hi ha més. Bé, sí, el conformar-se i resignar-se, el deixar que tot l'extern mani, que el fat sigui el fat únicament i sense la nostra participació. Erroni, som el que fem més el que ve o cridem que vingui. Podem fer-ho fàcil d'una manera embolcallada en engranatges establerts que marquen la vida i que la mutilen per no 'patir', quan no hauria de ser patir, sinó gaudi de voler descobrir, de canviar. Conec una persona que voldira per la seva filla que 'fos normaleta', per no patir a la vida. I que quan duu alguna peça amb quadres de vichy fa polit. A veure si li sortirà rave i anirà amb pantalons cagats!
Tenim un dins que ens porta, que ens fa ser inquiets, que ens fa SER. Cal cuidar-lo, cal donar-li llum.

Mena (he acabat el sant-rotllasso d'un dissabte al vespre de dissabte).

...ningú ens ha ensenyat com ho hem de fer. Però un ha de ser un mateix. Sé que fa por que no siguis el que la societat té com a prototip, però en el fons que importa el que pensin. En el pas del temps han canviat les modes, les formes, els pensaments i els idelas i al final són gent que son com son els que ho canvien i no es deixen influenciar pel "que diran".
Bona reflecció i que molta gent ni s'ho planteja, segueix pel camí marcat sense espectatives.
Hi ha un petit conte que explica el següent: Hi havia uns sers acuatics que estaven a dins de la corrent d'un riu cabalós agafats a les roques i ningú es deixava anar per por a morir colpejat per les mateixes, però hi va haver un d'ells, que rebelt, es va deixara anar. Les aigües el van voltejar, empenyer, enfonsar, però un tros més avall van quedar manses i el van fer surar en un llac calmat i en el que va poder nedar sense por. La resta dels sers va seguir agafat a les roques pensant que aquell desgraciat havia mort.
Una forta abraçada Mar.