La noia de cabellera roent

Recordo una jove noieta
de cabellera roent
forjada al sol d'agost
d'un estiu oblidat.

Érem dos estranys
però el meu cor ressonava
si aquella mirada perduda
arribava a mi.

I així, dia a dia...

Et buscava per tot arreu
tan natural com la pluja
que regalima per la teulada
i cau carrer avall.

El meu cor plorava
quan et perdia un sol instant.

Era un amor innocent,
pacient, insistent,
el que sentia per tu...

quan veia la expressió
cansada, esgotada,
viva i apagada,
innocent i trapella
mentre comptava el temps...

que passava sense veure't,
que passava al teu costat
sense saber que dir,
les paraules se m'encallaven
mentre tu marxaves....

I el sol ens cremava
sense pietat a tots dos,
però era tan feliç
si aconseguia robar-te un somriure

I tornava a trobar
un món hostil al meu voltant
quan queia la nit
i desapareixies
com un miratge al desert.

Recordo a una jove noieta
de cabellera roent
preciosa com la més bella
de les postes de sol.

L'amor creixia al meu interior
sense saber dir que t'estimava,
que t'estimava,
que t'estimo bojament.

I un altre cop corro,
corro sense rumb,
en els camins de l'amor
estic perdut,
i sí, no trobo el nord

I tot sembla més fosc,
i sovint em vull rendir
si una flor mor
al jardí de l'Edèn.

Però quan em parles
sento un sol brillant,
el cant dels ocells
ressona en el fons
de la teva veu.

Només em queda un record
que guardaré al meu cor
d'una cabellera roent
forjada al sol ponent.