La nena que menjava magdalenes al metro

Hi ha una nena, al metro, asseguda al seu cotxet. Té el cabell curt i arrissat, i els seus pares, aquest matí, li han fet aguantar amb una diadema, mentre exclamaven, orgullosos, "però que bufona estàs!".
La nena menja una magdalena. N'estripa engrunetes amb els dits, i se les porta fins la boca. Ho fa lentament, amb concentració i seriositat, com si al món, només hi existissin ella i la magdalena, que demana ser, més que menjada, assaborida.
Té els ulls ben oberts i brillants, veient com la pasta s'esmicola entre els seus dits, i s'acosta, gràcies al moviment de les seves manetes, fins als llavis. Se'ls llepa amb una llengua que gairebé no sobresurt de la boca, i se la toca amb els ditets, com per confirmar que la magdalena ha anat a parar a dins. L'aire que l'envolta, és ple d'una gran transcendència. Per un instant, tinc la sensació que ningú abans havia dut a terme un acte de tanta importància com el que està fent aquesta nena.
El cert és que és la cosa més tendra que havia vist mai.
Potser nota que la miro des de fa estona. Potser no. El cas és que, de cop, tota seriosa, aixeca la vista, i em mira fixament, amb una expressió d'haver-se sentit descoberta, o distreta de la seva proesa.
La cara li canvia, però, i em somriu. Un somriure esplèndid, rodejat d'engrunetes de magdalena. Quin somriure, mare meva! Encara em sembla que el veig!
El seus pares comenten alguna cosa, en alemany.
Jo responc a la nena amb un somriure enorme.

I és que, hi ha algunes coses, per les quals no cal saber idiomes.

I és que, al somriure'ns, les dues sabíem que mai ningú havia fet una cosa tan important com aquella nena.