La Nau espcial

El que més m'agradava era jugar amb l'Ignasi. Era impossible avorrir-se, tenia una imaginació desbordant que t'absorbia i t'atrapava de manera incontrolada. Quan l'estiu passat els meus pares i jo vàrem anar a viure a aquell poble perdut al mig del desert era l'únic de la meva edat per a jugar.
Jo estava molt enfadat. No era just que deixés casa meva, els meus amics, la meva vida, l'Anna..., perquè al meu pare el traslladessin a la feina. No era just!
La mare m'ho volia fer entendre, i el pare m'ensenyava totes les coses misterioses que ens esperaven però tot era horrorós: els carrers, la gent, l'escola...
L'Ignasi era l'únic que valia la pena de tot aquell desastre. El seu pare bevia i valia més estar lluny quan tornava a casa, els seus germans eren d'una banda d'aquestes que està tot el dia ficada en embolics. A La seva mare senzillament tant se li enfotia el que fes o deixés de fer el seu fill.
El dia que em va parlar dels extraterrestres li vaig dir: Estàs sonat! Però mica en mica al escoltar-lo vaig veure que parlava seriosament. Aquella nit el vaig acompanyar al descampat. Eren les dotze tocades i jo ja em moria de son quan unes llums violetes i blaves varen aparèixer al cel. Vaig obrir els ulls de bat a bat, no m'ho podia creure. Era una nau espacial! Tots dos ens van mirar excitats i espantats. De sobte un soroll ens va penetrar dins del cervell. Quin dolor! El cap m'anava a explotar! Para! Paraaaa!
Eren les nou tocades del matí quan em van trobar desmaiat i tremolant de fred. A l'hospital la policia em va fer mil i una preguntes. L'Ignasi havia desaparegut, no el trobaven. Jo els hi vaig explicar que havia vingut una nau espacial i que segurament l'Ignasi era amb ells. La meva mare no parava de plorar, el pare feia una cara d'angoixa permanent.
Finalment es van endur al pare de l'Ignasi detingut. Nosaltres vam tornar a la nostra antiga casa. Encara avui deu anys després miro per a la meva finestra a la nit i penso: -Què deu fer l'Ignasi allà a dalt?

Olgalvi