La musa

Treballo en un edifici de 20 pisos, i jo m'estic a la planta 18. Veig una perspectiva de la ciutat impressionant. El brogit del trànsit i les presses de la gent queden molt lluny. L'altre dia, un company, el Dani, em va dir que necessitava presentar un estudi de viabilitat de no sé quines històries, i com que el necessitava per la setmana següent em va dir que s'havia de "posar les piles ja", perquè li podia reportar molts punts. La pega era que no estava "inspirat". I necessitava molta inspiració perquè li sortís una exposició perfecta. Em va mirar i em va demanar si li podia fer de "musa", amb un somriure murri. Quan li vaig preguntar de què es tractava exactament fer-li de musa, em va dir que havia de baixar del nuvolet de tant en tant, levitant per damunt del seu cap i "fer-li bullir el cervell amb idees, amb llum". I quan acabés, tornar-me'n volant cap al meu nuvolet i esperar a que em torni a necessitar. Em va dir que en faria molt bé, de musa.

L'endemà, baixant de l'autobús, vaig voler esquivar un gos i vaig ensopegar, i quan em pensava que aniria a fer un mos al paviment, em vaig quedar estesa a tres centímetres del terra. No entenia què havia passat, quan la inèrcia de l'autobús en arrencar em va fer voleiar fins a una paperera; m'hi vaig voler agafar, confosa i espantada, però no vaig poder, el vent se m'emportava i només la vaig poder fregar amb les puntes dels dits. S'havien evaporat tots els kilos que m'ancoraven a la terra i prenia consciència d'una lleugeresa inèdita que em feia volar a mercè dels corrents d'aire. El vent em portava directa a un plataner i vaig aprofitar per guanyar alçada amb una empenta. Vaig calcular malament i vaig sortir disparada cap a Collserola; tenia por d'anar a parar massa lluny i vaig estirar el braç per enganxar-me a l'antena de la torre, donar un parell de voltes fins a frenar una mica i em vaig deixar anar quan vaig tenir les torres Mapfre localitzades. Vaig anar frenant a mida que arribava a la Diagonal i, un cop davant l'edifici on treballo, vaig decidir que en lloc de posar els peus a terra i agafar l'ascensor com les persones, aprofitaria aquella fina brisa primaveral, flotaria fins al pis 18è i entraria per la finestra. En arribar-hi, vaig plantar les mans al vidre per aturar-me i vaig intentar obrir. Vaig haver de comprovar totes i cadascuna de les finestres, perquè estaven tancades, fins a trobar-ne una que estava oberta. Vaig pensar que seria cosa de la dona de la neteja, que obre per ventilar. Vaig acabar d'obrir i vaig entrar. De camí cap al lavabo, per rentar-me les mans, me la vaig trobar i em va dir que per on havia entrat, que no m'havia sentit. "Per la finestra, Rosa; he pujat volant", li vaig dir, i ella va riure i em va dir que com volgués, però que no li embrutés els vidres, com a mínim.

Quan el Dani va arribar li vaig dir que amb allò de fer de musa "anàvem per bon camí". Quan li deia que no només levitar, sinó que volava i tot, ell em mirava sorprès i rialler i em va demanar si m'havia fumat alguna cosa. Li vaig dir que no em feia res demostrar-li-ho, però que tenia por que si m'aixecava per damunt seu i em quedava levitant per sobre el seu cap, li agafés una lipotímia. Ell em va suggerir que no ho fes, perquè em podria cremar amb els halògens del sostre. Com que tenia raó, vaig pensar que necessitava llast i li vaig agafar un llibre que havia portat per ajudar-se amb l'estudi de viabilitat, "Gestión de la rentabilidad. Procesos y magnitudes". Li vaig dir no patís pels halògens i que li aniria dictant les pàgines que ell volgués. Es va posar a riure i em va dir que de vegades tinc "punts". "Hauries de saber que la inspiració és un estat de la ment", em va dir tot convençut. Li vaig retreure que hagués canviat d'opinió, que en què quedàvem: o levitava al seu voltant, o m'instal.lava al seu cervell. "Em vols en forma de record, de rastre de perfum, de somni...?, li vaig demanar. Em va agraïr l'interès, em va dir que ja s'ho rumiaria i que si em venia de gust un cafè.

I aquí estic. Esperant encara. Ja no pujo volant, perquè un dia em vaig trobar el director al carrer i vam pujar amb l'ascensor, i en arribar al despatx em vaig trobar la Rosa que mirava per la finestra com si busqués alguna cosa, preparada per emprendre-la a cops d'escombra amb "el que sigui que em deixa les mans estampades als vidres, que ja em començo a emprenyar". I jo he vist la Rosa clavant cops d'escombra...