La mort d’un 10

Maradona està viu. M’ho ha dit un amic que en sap un niu de futbol. Es veu que si de jove has sigut un as de la pilota, et perdonen certes coses que a algú altre no li perdonarien. És més, si durant la teva carrera esportiva has aixecat la Copa del Món, encara et perdonen més coses. Et veneren com a un 10 i pots marcar gols amb les mans perquè són les mans de 10. Pots conduir embriac pels carrers del centre de la ciutat amb el teu cotxe esportiu i no passa res perquè condueixes com 10 mana. I quan et retires et fan homenatges i només se'n recorden dels mèrits futbolístics, de la resta, bo o dolent, se n’obliden. I quan has deixat el futbol, però encara t’has deixat molt més a tu mateix, et continuen venerant perquè no et veuen a tu, veuen a qui eres quan eres el 10 del futbol i els paparazzis burxen a la teva vida privada i ho esbomben tot.
Una persona molt propera li va aconsellar que es morís perquè quan ja l'has vessat massa cops fins i tot a un 10 del futbol li passa factura, però dels morts tothom en parla bé. I per això el vint-i-cinc de novembre de dos mil vint va fingir la seva mort. Va anar a l’enterrament disfressat i no el va reconèixer ningú, ni els fills.
Ara es diverteix de nou jugant al futbol a una platja de Cuba, no sé quina, i els turistes li donen monedes per a fer-se fotografies amb ell perquè els hi recorda a un futbolista mort. Però en Maradona està viu. Sempre ho estarà.