La meva vida ( I ).

-Sí, ho reconec, sóc addicte.

Aquestes van ser les primeres paraules que vaig dir; vaig començar com la majoria, pensant que controlava i mica en mica em vaig anar enganxant més i més, fins a l'extrem de passar dies sencers sense menjar per poder tenir-la. Diuen que tot allò que vols te un preu, però el preu que jo estava pagant era extremadament alt.
Tenia por, era el partit més important de la meva vida, i l'havia començat amb bon peu, és a dir reconeixent la meva malaltia, ho vaig fer devan dels que sempre han estat al meu costat, però aquest cop ja havia arribat massa lluny. N'havia de sortir jo sol, i per aixó els vaig reunir, els hi vaig dir que m'aussentar-hi-ha durant uns temps il·limitat, el temps ja trobar-hi-ha el moment per tornar. Em van donar suport per la decisió que acabava de prendre i ens vam despedir.
Vaig agafar un tren, no sabia on anava, només volia perdrem el més lluny possible. Vaig passar la frontera amb França, vaig decidir aturar-me allà on ho fes el tren. I així va ser, estava en un petit poble de la Bretanya francesa. Només baixar del tren la vaig sentir, aquella olor tan i tan familiar havia tornat. Sense saber perquè vaig comença a córrer en direcció oposada, tenia por i en aquells moments dubtava de que la meva elecció fos la correcta. Em vaig aturar en la entrada d'un bar; vaig entrar i vaig quedar sorprès per una llum blanca...
No era més que un somni, estava estirat en un llit del que semblava un hospital. Tenia cables per tot arreu i no podia moure ni un múscul. La porta es va obrir i va entrar una noia de mitjana edat, vaig deduir que era infermera, i que probablement s'havia el que m'havia passat. Vam estar parlant durant vint minuts i en aquest temps em va informar de tot el que m'havia passat. M'havien trobat tirat a l'entrada d'un bar d'un petit poble de França. Portava dos mesos en coma, i tot havia sigut culpa de la meva addicció, em va dir que un cop em refés m'internarien en un centre de desintoxicació. La idea de estar tancat en un lloc com aquell em feia por, però era el millor per a mi. Abans que marxés li vaig demanar que no deixés que ningú em visités, no volia ser vist per tots aquells que m'estimava en aquelles condicions.
Vaig estar tres setmanes més a l'hospital i després em van portar directament al centre, a partir d'allà començava la meva nova vida, ho havia perdut tot, i només em quedava l'esperança de que un cop sortís la referia.



Wilson.