Una tempesta inolvidable.

Ho sé, tot te el seu principi i el seu fi. Era dia trenta-u de Gener, estava estirat en un llit preparat per sortir. M'havia posat la roba més elegant que tenia, havia d'estar esplèndid, m'havia maquillat i perfumat a consciència, amb la colònia de les grans ocasions. No feia gaire que havia vingut la meva mare a veure si estava despert, però vaig tancar els ulls i em vaig fer l'adormit, quan em va mirar els seus ulls no eren els que últimament m'havien mirat: els de la desaprovació, tristesa, ràbia... eren molt diferents, no recordava haver-los vist mai, vaig intentar dir-li alguna cosa,però no em va sortir res.
Estava en una habitació que no recordava haver vist mai, era freda, molt freda i per rematar-ho no tenia finestra, però no li vaig donar importància, ja que en aquell moment s'obria la porta. Era un desconegut el que estava davant meu, però no vaig tenir forces per fer-lo fora, simplement ni em vaig moure. Amb un cop sec tot es va tornar fosc, i feia olor a fusta, vaig notar com si canvies de lloc i vaig sentir el xiuxiueig que fan les gotes al caure a terra, i un gran espetec, sense cap dubte era una tempesta.
Vaig recuperar la vista, estava en un cotxe negre, molt elegant. Les vistes del cotxe eren immillorables. No vaig posar-me a mirar qui conduïa, no ho volia saber, estàvem donant un tom pel passeig, hi havia tempesta, i per acabar-ho d'adobar em sentia millor que mai, com nou. Estàvem passant per el Llorenç, la gelateria que tantes i tantes hores havia perdut amb els meus amics, pujàvem per rambla Samà i vaig tenir la visió de l'escola on havia passat catorze anys de la meva vida, quins records. De cop ja estàvem davant del Círcol Catòlic. Al arribar a la plaça de les Neus tot va canviar, estava tothom, familiars, amics, coneguts i fins i tot una orquestra. Tots ells esperaven sota la pluja vestits de negre, molt elegants. Els presents al veurem els hi envaïa la tristesa, la por, la melancolia...
Vaig intentar parlar amb ells, els meus amics però em va resultar impossible, desprès amb la iaia però tampoc vaig poder. Era el moment de dir adéu, i aquest cop per sempre. Aquell adéu era com jo sempre havia desitjat, un d'animat. Les últimes paraules que vaig sentir van ser les d'ella, la meva amiga, la millor que havia tingut mai, i no las oblidaré mai; va dir: "quede't amb tot l'ho bo que te donat, perquè jo no seré mai capaç de oblidar-te, gràcies per ser el meu amic". I aixa va ser aquella tempesta, la última.