La meva vida ( III )

Recapitulem, havia tornat a Vilanova desprès de passar la pitjor època de la meva vida. Em dirigia a trobar-la, però realment no sabia si realment era allò el més convenient i necessari per a mi ni per ella, feia molt que no ens veiem i realment vivia molt lluny d'on jo em trobava. Mentre feia el camí pensava, pensava en tot el que havia viscut en tant poc temps i el que més em sorprenia es que ho havia fet sol. Vaig seguir pensant i em vaig adonar que allò que havia viscut era una contradicció. Havia marxat a estudiar a Vic per a provar-me i créixer com a persona, estava fart de haver de dependre de la mama, i casualment vaig acabar creixent a marxes forçades per poder tornar a ser considerat part de la societat.
Ara ja caminava per la rambla de Vilanova, feia temps que no sentia aquell aroma a nores, però que aquells que sempre em passejat per la ombra dels plataners sabem apreciar. No havia canviat res, però ho veia tot diferent, tot i que alhora no m'estava fixant en res, seguia tirant enredera en la meva memòria. Tenia setze anys, estava al balco d'un hotel a Florència; érem dos, el "negro" i jo. Aquella nit la varem passar xarrant, bevent i fumant, si fumant. Feia fred, teníem son però cap dels dos volia entrar dins, no sabria com descriure aquella sensació que m'invadia, dos persones tant diferents compartint i revelant sentiments que ni els nostres amics més pròxims coneixien; no-se perquè ho recordava exactament però crec que a partir d'aquell moment vaig començar a créixer com a persona.
Ja havia arribat al pavelló, aquest cop vaig decidir passar de llarg, masses emocions, masses records, encara no estava preparat per això. Seguí caminant; ja no pensava en el meu passat, sinó en el futur, de petit el veia molt lluny, el futur, però poc a poc me n'he adonat que el futur és el que fas just desprès de haver-ho pensat, en el moment que ho fas ja estas en el present i un cop ho has deixat enrere ja forma part del passat. Allò havia invadit el meu cap de cop i volta, era una explicació que anava molt lligada amb la persona a qui volia veure, ella. Quan picava el timbre vaig veure que el camí m'havia passat molt ràpidament i de sobte, la vaig veure. S'havia convertit en tota una dona, però no havia perdut les faccions que m'havien enamorat i sorprès quan encara era un adolescent. Ho tenia clar, formava part del meu passat, la tenia davant meu, present i possiblement acabaria sent el meu futur...

Wilson.