La Mare

Es mirà el telèfon amb una barreja de cansament i fastigueig dibuixats al rostre. Si el despenja i marca el número, malament. Si no ho fa, pitjor. No té gaires opcions, i trií la que trií està clar que no serà la bona. Ja fa dies que no parlen, i no pot allargar la situació eternament. Una de les dues ha de baixar del burro i sembla que, un cop més, com sempre, ha de ser ella.
Conscient que a l’altre cantó de la línia, faran com si no hagués passat res, talment com si fos ahir quan varen parlar per últim cop. Però no és així. Passar amb passat moltes coses, i de la darrera vegada fa un més. Temps suficient. O no, mai se sap.
La treu de polleguera la facilitat de la seva mare per ometre allò que no l’interessa recordar. Almenys d’entrada, ja que tard o d’hora acabarà sortint. Això si, sempre amb la seva versió dels fets. I el que ella diu va a missa.
És gran i està sola s’intenta autoconvèncer. Agafa el mòbil i amb desídia busca el contacte. Compte sis tocs, com sempre. És una mena de ritual: que no es pensin que té pressa per parlar, encara que es mori de ganes Ella és una dona ocupada i no sempre està disponible, encara que no faci res de res. Coi de dona!
Si segueix trucant-la i aguantant el xàfec és per què és sa mare. Tot té un límit, la seva paciència també i ara com ara està a vessar. L’última discussió va ser massa forta.
—Sí? —Aspre com l’espart.
—Hola, mare.
—Veig que segueixes viva. Ja començava a dubtar-ho. Com que fa dies que no truques ja no sé què pensar.
—Sí, mare, estic viva. Senzillament la feina em desborda.— En un intent de ser conciliadora.
—Feina? En la vida has sabut el que és pencar. O ara em diràs que el que tu fas és treballar? Passar-te el dia davant de l'ordinador fent dibuixets. Quin treball més feixuc!
—Tens raó, mare, jo no cardo ni l’ou. Em paguen per passar-m'ho bé dibuixant com una nena petita.
Està clar que avui la cosa tampoc aniria bé. No hi ha res que l’emprenyi més que sa mare menystingui la seva feina d’il·lustradora.