I ARA, NO PUC...

Em vàreu avisar i no vaig voler escotar-vos. M’ho dèieu una vegada i una altra, però jo no us feia cas.

A tu, el meu millor amic, no et creia perquè pensava que estaves gelós. T’havia donat carabasses uns mesos abans, i ara que havia trobat aquell tros d’home, que es feia mirar dues vegades, i que m’havia escollit a mi entre totes les noies que li anaven darrere, tu em deies que el deixes, que no em convenia, que jo em mereixia algú millor. No saps prou bé quina raó tenies. I ara que ho sé, que ho reconec, que ho he vist amb els meus propis ulls. Ara no et puc dir gràcies per avisar-me.

A tu, la meva germana gran que sempre has cuidat de mi com una segona mare, no et feia cas pensant-me que em tenies enveja. El teu nuvi era un carquinyoli escanyolit que cap altra mossa es mirava; i jo... jo tenia aquell tros d’home al meu costat, aquell a qui totes volien, però que ell només en volia a mi.

Varen passar els mesos i el teu carquinyoli va esdevenir la parella perfecta. Cada dia et sorprenia amb un petit detall, només pensat per a tu: que si un ram de roses de paper que s’havia passat la nit fent-lo; ara un poema que havia escrit ell mateix; la capseta de fusta on, amb les seves pròpies mans, va tallar el cap d’un gatet que va pintar de negre perquè sabia què et delies per un; un sopar romàntic al petit balcó de casa seva, que va omplir d’espelmes i va cuinar el teu plat preferit: uns ous ferrats amb patates fregides...

Quan jo l’hi deia al meu home, al guapo que les duia totes de cap, que podia prendre nota del teu carquinyoli em responia que allò eren mariconades i que ell no estava per fer de marieta i em clavava una espenta que em tirava contra el sofà. A mi se’m negaven els ulls de llàgrimes i ell el demanava perdo. Deia que no ho faria més i jo el creia. La culpa era meva per haver-li demanat que es comportés com un cursi. Ell era un home.

I ara, ara que et vull cridar i dir-te que tenies raó, que he vist el que tu em deies que passaria i coses pitjors, ara no puc dir-t’ho. Et veig al meu costat, amb el cap amagat al pit del teu carquinyoli, que t’acarona els cabells i t’abraça fort consolant-te. Al costat del meu amic, que assegut a terra amaga el cap entre els genolls i plora desconsoladament.

Us veig, però no puc dir-vos res. No puc donar-vos les gràcies per les vostres advertències i dir-vos que he estat una ximpleta que és va enlluerna per un tros d’home... no puc explicar-vos que aquell tros d’home també era un tros d’animal. Que aviat es varen acabar els perdons i que els cops se succeïen cada vegada amb més freqüència, que us ho vaig amagar per vergonya. Que he passat molta por esperant que arribés a casa aquell a qui totes volien, i que per desgracia només em va voler a mi...

Només noto la fredor de la taula on sóc estirada i sento els vostres plors, us veig com ploreu per mi. I em veig a mi feta un nyap, estirada sobre una taula de fòrmica i tapada amb un prim llençol que un dia va ser blanc.