SEGUR QUE UN DIA ET FARÀ SERVEI

Vaig maleir a la mare durant molt de temps, per haver-me apuntat, sense demanar-me el meu parer, aquell curs de llenguatge per signes.

Ella sempre em sortia amb allò de “segur que algun dia et farà servei. I si no almenys tens una cosa més per posar al currículum”. Quina ràbia em feia aquesta cantarella. A cas no es donava compte del temps que em feia perdre cada dia? Dues hores! Entre la mitja que invertia en agafar el transport públic per arribar-hi; l’hora de classe, on m’avorria com una mona!; més altre mitja per tornar al barri. I això durant deu dies! O sigui que vaig perdre més de vint hores —el transport públic no sempre és tan puntual com un voldria— per aquell coi de curset. Temps que podria haver invertit a jugar unes partides a la consola o fer unes birres amb els col·legues, coses molt més profitoses i importants que no pas aprendre a parlar amb les mans.

Ara me'n adono que la mare tenia raó, encara que a ella mai l’hi confessaré, pou que s’ho sap i en fa la punyeta sense que jo l’hi digui.

El dia que la Nora va venir a fer la birra acompanyada per la seva cosina, vaig saber el que era, aquella collonada, que en deien tenir papallones a la panxa. El món es va aturar i només vàrem existir la Lluna i jo. Era tot el que havia somiat en una mossa. El meu somni fet realitat. Només hi havia un inconvenient de comunicació: la Lluna era sordmuda de naixement. Clar que aquest era un impediment pels altres mascles Alfa de la colla; jo sí que podia parlar amb ella de forma fluida, ves per on!

Passat els anys, la Lluna es va convertir amb la meva companya de vida, la mare dels meus fills i la a persona que ha fet, que per un cop a la vida, entengués que la mare tenia raó quan em deia aquella maleïda frase: “segur que algun dia et farà servei”.