Cercador
LA MALSTRUGANÇA QUE T'EMBOLCALLA DE FELICITAT
Un relat de: Ailec- Compartir:
LA MALASTRUGANÇA QUE T’EMBOLCALLA DE FELICITAT
La Ivet deia que la perseguia la malastrugança, si més no, li ho semblava, ja que no fruïa d’una vida afable, sinó més aviat trista i complicada. De petita la salut l’havia estat delicada, a més, quedà òrfena sent ben joveneta i la relació amb els familiars i les amistats no era massa favorable, tampoc a l’àmbit laboral era gaire agradable, percebia que se n’aprofitaven del seu bon afer.
Festejà amb un home auster, agrenc i despòtic, tot i això, casaren per formar una família, tanmateix, passats uns anys, decidí separar-se d’aquella persona nefasta, ja que la convivència era horrífica i, per sort, encara no havien concebut cap fill. Exasperada donà tombs d’aquí cap allà sense consolidar res, tot li sortia malament, vivia submisa a dins d’una bombolla d’amargor.
Un dia, però, llegí en un diari un anunciat que sol•licitava persones per cooperar a una ONG, pensà que podria ser bo i, malgrat tota la por i respecte que li feia marxar aquell tipus de països, ho va fer, es plantejà que no tenia res a perdre i sí molt per guanyar, allunyar-se del cruix que la colpia.
Un cop instal•lada, començà la nova tasca, se sentí increïblement bé i segura, a més desbordava alegroia pels reconeixements, consideracions i valoracions que rebia de tothom, tant per la seva personalitat, com per la professionalitat que la definien, el fet de sentir-se útil, vàlida i essencial, l’enorgullia. La companyonia era immillorable, conegué un munt de persones excepcionals, tantes que, fins i tot, coincidí amb un metge del qual s’enamorà i amb qui, passats uns anys, casà i formà una família nombrosa.
La Ivet es preguntà si, potser, la malastrugança que tant la perseguí i la va fer patir tants moments dolents, l’havia guiat a la felicitat tan immensa que l’embolcallava.
La Ivet deia que la perseguia la malastrugança, si més no, li ho semblava, ja que no fruïa d’una vida afable, sinó més aviat trista i complicada. De petita la salut l’havia estat delicada, a més, quedà òrfena sent ben joveneta i la relació amb els familiars i les amistats no era massa favorable, tampoc a l’àmbit laboral era gaire agradable, percebia que se n’aprofitaven del seu bon afer.
Festejà amb un home auster, agrenc i despòtic, tot i això, casaren per formar una família, tanmateix, passats uns anys, decidí separar-se d’aquella persona nefasta, ja que la convivència era horrífica i, per sort, encara no havien concebut cap fill. Exasperada donà tombs d’aquí cap allà sense consolidar res, tot li sortia malament, vivia submisa a dins d’una bombolla d’amargor.
Un dia, però, llegí en un diari un anunciat que sol•licitava persones per cooperar a una ONG, pensà que podria ser bo i, malgrat tota la por i respecte que li feia marxar aquell tipus de països, ho va fer, es plantejà que no tenia res a perdre i sí molt per guanyar, allunyar-se del cruix que la colpia.
Un cop instal•lada, començà la nova tasca, se sentí increïblement bé i segura, a més desbordava alegroia pels reconeixements, consideracions i valoracions que rebia de tothom, tant per la seva personalitat, com per la professionalitat que la definien, el fet de sentir-se útil, vàlida i essencial, l’enorgullia. La companyonia era immillorable, conegué un munt de persones excepcionals, tantes que, fins i tot, coincidí amb un metge del qual s’enamorà i amb qui, passats uns anys, casà i formà una família nombrosa.
La Ivet es preguntà si, potser, la malastrugança que tant la perseguí i la va fer patir tants moments dolents, l’havia guiat a la felicitat tan immensa que l’embolcallava.