La lluna en l'extrem del dit

La lluna en l'extrem del dit. Termina de menjar-te les galetes, pren-te la medicació. Demà ho agafaré tot d'hora el tren per anar a l'hospital. Quan em desperto en el llit el cap tragina deprimit. Aniré a lloms d'un cavall negre, estic fart d'agafar el tren, amb tota la gent embotida. Vaig obrir la boca i vaig empassar-me la tota la lluna sencera. Ara la noto dins de l'estómac rondinant. Els diumenges son melangiosos i llargs. Tanmateix els dies avancen irremissiblement, mai no serà prou. Mai no n'estaré satisfet. És tan difícil sentir-se complagut... potser és el que diuen els doctors, no vaig tenir una infància equilibrada emocionalment. Què és el que desitjo realment? Ho hauria de trobar dins de mi, hauria de sortir del meu interior i m'escarrasso i maleeixo perquè mai no trobo la felicitat que se m'esmuny com l'aigua entre els dits. Ara tinc por dels meus somnis, de caure en el forat negre dels retrets, i si hagués fet allò altre, es un camí que no porta enlloc. Vetllo la nit, la ciutat dorm i gaudeixo del silenci preciós. Sí, aniré a lloms d'un cavall negre, cavalcant la lluna. Travessaré turons i muntanyes, no deixaré de cavalcar, dia i nit. M'he empassat la lluna i rondina dins del meu cervell. Fuig. Vés-te'n. No hauré de tornar a l'hospital. La nit m'empara. Les notes de jazz de la ràdio dibuixen un jardí de sons, un paisatge acollidor i ple de color. Però jo no puc, no volen que entri en el seu paradís. Ja he tastat massa mel. He d'apagar l'emissió i mirar-me al mirall. Haig de anar a la dutxa.