Jo entaforo el cap dessota del coixí com si fos un estruç percaçat

Un relat de: crusoe
Pensa, reina, que si quan tu miraves jo ja no estava potser simplement va ser que no era, mentre que tots el cops que jo remenava la ciutat buscant-te sempre s´hi tractava que havies marxat, fugint de mi.
Fins i tot m`hi feies pensar, esgarrifat, i tenia que contemplar la possibilitat que t´haguessis tret la vida.
Tots els dilluns, tots els matins assolellats quan encetem la setmana i els trescadors treballadors arrosseguen els peus, els cossos, les ànimes... pels passadissos del metro, pels carrers que comencen a bullir, a xiular, aquell xerroteig, aquella remor, aquell bullici... quin aldarull, quina commoció...
Jo caic tots els cops, naufrago, m´estavello feixuc carregat d´alcohol, de les hòsties sol•lícites que vaig rebre des el dia que vaig néixer ençà, amb la penitència d´un beneit infeliç, com un borinot parsimoniós contra el vidre, desemboco en el pit pilós del capità Nemo.
Jo entaforo el cap dessota del coixí com si fos un estruç percaçat, com un “pardalet" esporuguit amb les botzines i el fuet humit repicant enrabiat el terra de la domadora de lleons, Úrsula, la del magnífic cul grassonet.
Tots els treballadors m`enfocaven amb les seves poderoses llanternes blanques atuint –me, sóc condemnat, suava assenyalat pel dit ignominiós del gremi de recicladors de paper i cartró, bandejat per la quadrilla de recol•lectors de burilles, expulsat del jardí, del bar dels cigalons, passant fred a les escales de la església.
Apretava les dents i restregava les mans fent calor. Una gloriosa franja de sol m`escalfava piadosa el clatell i un tros afortunat de la cara.
Aviat caurà la pluja i els cargols banyuts s’arraparan en la meva pell d`amfibi, sobre els meus llavis oberts, que regalimen saba... m`espolsaré el suc dels cargols i faré un bon àpat tardoral encara que el soroll de les closques dels cargols quan les trepitjo caminant és certament anguniós.
Cavalcaré damunt un ase amb el pèl esborrifat cantant l`himne de la legió estrangera i amb un braç enlaire picaré l´ullet a les veïnes més matusseres i barroeres que al mirar-me s´hi trencaran el pit entre sanglots i escopinades de tabac roí.
Pensa, reina, que tothora i tostemps seré amatent i alerta com una gossa massa recelosa al propi cau on amaga els cadells. I que malalt sense remei ni perspectiva de millorar contemplo com cada dia és més a prop quan, jo sé amb quin destí, algú m`alliberi del meu cos, aquesta trista carcassa que grinyola planyent i lamentable.

Comentaris

  • Onofre | 05-10-2011 | Valoració: 10

    Bo, sí senyor, bo.
    O, en tot cas, a mi m'agrada.