De fet sóc com una burilla mal apagada

Com seria la ciutat després...?
Sagnant, acollidora, com els àngels fent pipí alhora sense el més mínim pudor...
... metàl•lica, sorollosa, de cartró pedra, com una muleta afilada amb un bany de plata de llei, coixejant entre núvol i núvol abans de la turmenta i de l`aiguat, com una dentadura postissa trufada de peces de ferro i d`acer inoxidable... enfilada en la seva escombra voladora com una bruixa barbada, cavalcant elegant una euga de sang noble o potser no va existir mai o potser millor estalviem-nos unes ratlles desagradables...
Barcelona, ciutat imaginada?
Ànim... xiquetete!
De fet jo soc un fenomen semblant a la propagació d`un virus desconegut que encomana coïssors inopinades i ganes espatarrants de visitar la tassa del bany mentre llegim apassionats la crònica esportiva i encetem (abans de terminar amb l `evacuació orgànica) una nova edició dels mots creuats de la Vanguàrdia
De fet jo sóc un número vermell en una operació financera, o millor dit, jo sóc una interpretació decadent d´un dia de pluja, una vessant desconeguda des del cingles i els relleus pirinencs, una puça... un cop d`estat...
De fet sóc com una burilla mal apagada. De fet sóc el responsable i la iniciativa de tots els “feits” i de totes les revolucions.
M`ha sortit un rotllo a Barberà que desapareix cada cop que li parlo del meu full de ruta i el meu passat trobador, si ja ho saps, per què dimonis m´hi truques... Tenim talent, tenim el mètode, sabem el destí, com avançar sense trepitjar ningú; enfonsats, entaforats des del mig de la multitud i la gentada que distreta escolta amatent el partit internacional, ràpid, ara, segueix-me...
El meu audiòfon ha detectat una veu com de rerefons gairebé insignificant, com un fil subtilíssim que demana educadament: senyors serem tan educats i bon ciutadans de rentar-nos la cara abans de posar més sucre en el cafè? Jo crec que la veu prové directament o del cel o del departament d`objectes perduts de l`ajuntament, sempre tan atents.
La veritat, sóc una granota revoltada de Greenpeace, esteu tots detinguts... Fills de cucs! Marsupials!
Com rebentar silenciosament La Caixa? Sóc una onomatopeia del Ministeri d`Educació.
Com seria la ciutat després... ?
Un cubell de fang, un bassal de sang coagulada a la vora del motorista esclafat per l`autobús escolar, un manyoc de ferros a la vora del cadàver, els turistes inalienables consumint sangria amb el nas i les galtes vermelles i lluents.
El departament d`objectes perduts del ajuntament m`alerta i m`hi posa sobre la pista, encalçant encara que de lluny la peça, concretament assevera amb gravetat: Els senyor amb barret són més oblidadissos i distesos que no pas els anarquistes revolucionaris que cremaren Barcelona.
El futbol és així, el tiqui-taca, les urgències històriques...
El poble treballador treu la llengua, alça la pota, baveja i barboteja ansiós, és l`hora de la galeta.
Apa! Sigueu bons nanos, a reveure relataries!
Sóc el teatre que agosarat i valent representa: “una erecció”.