la joia i la pena es perseguiexen mútuament

Un relat de: estrangera

Camino el meu destí pel camí estrany
del blanc del full del dia, on els instants
suren i arriben, apressats, per fugir-ne

d'entre els dits de portes que s'obren i es tanquen
a dretcient, mentre la gent s'entrecreua
al nostre pas, -multicolor paisatge - i la pena i la joia

s'empaiten una a l'altra, i la tristor,
papallona del somrís, emprèn el vol
tan sols en abocar-se
als llavis entreoberts.

Comentaris

  • instants | 14-08-2005

    és molt bonic auqest relat, viure és això, sensacions, sentiments que es persegeuixen. Bonic.

  • Sempre m'han encantat[Ofensiu]
    BARBABLAVA | 04-08-2005

    aquests poemes petitons teixits amb elegància.
    Intentant desxifrar-lo (perquè els poemes sempre tenen detalls importantíssims), em pregunto si la tristor no és una papallona quieta, que només es tradueix a ella mateixa en somriure quan emprèn el vol, quan es pot abocar als llavis entreoberts (de petons o paraules)...
    Sens dubte estic d'acord, la joia i la pena es persegueixen mútuament. Com jo mateix, que estic fet de pampallugues i m'apago i m'encenc.
    Aquí rau la gràcia, de fet.

    Molt bé, estrangera. Per cert un dels llibres que més m'ha agradat a la vida és "l'estranger" de Camus. Espero que el teu pseudònim no et vingui d'aquí!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: