La humanitat

Ja fa molt de temps, mentre he anat escrivint coses sobre temes de tota mena, voltava pel meu cap escriure sobre la idea de l'estat de la Humanitat que, al meu entendre. està en un estat de putrefacció molt avançat.

Quan ho he comentat amb alguns amics, se m'han tirat a sobre qualificant la meva idea com una barbaritat absoluta.

Aclareixo que tinc amics de talla intel·lectual que em fa considerar-los, junt amb els set Savis de Grècia, l'Einstein. (el que va definir la teoria de la relativitat, oi?), aquell savi impossibilitat que va amb cadira de rodes i uns quants més, milers de vegades més savis que jo. Però tots ells, com el cuc del meu conte, segueixen preguntant-se si hi haurà alguna altra poma amb cucs.

Del nostre sistema solar i de tot l'univers ignorem, tots plegats, milions de coses més que les poques que coneixem i que ara hi son, però potser demà ja no hi seran.

Jo, pobre de mi, sóc més ignorant encara del que semblo, però si haig de fixar els camps on hauria pogut fer alguna cosa de profit, segur que no serien temes científics, sinó més aviat poètics, romàntics i amb una capacitat especial per una imaginació tendint a fer hipòtesis sobre milions de coses.

I en aquest terreny, on els savis no hi poden fer res, jo continuo pensant que quan una cosa es podreix no es queda a mig camí i acaba podrida, donant pas a un procés de transformació vital, com sempre.

Algú m'ha dit que l'Aristot i altres ja havien apuntat algun pensament de renovació i parlaven de l'Atlántida. Si ells, fa tant de temps, ja veien que les coses no anaven prou be, imaginem-nos el que pensarien si veiessin el món d'avui.

Hem esgotat els recursos naturals, hem fel malbé l'atmosfera. Tenim una superpoblació desequilibrada, amb una petita proporció escandalosament rica i ben alimentada, i una resta que que s'està morint de gana.

Han creat uns problemes superiors a la nostra capacitat restauradora i ara hem d'esperar que el món, que és un element viu i que te, en conseqüència, instint de conservació, farà el que més li convingui, que segurament poden ser moltes coses.

De Diluvis, terratrèmols, muntanyes que tenen mostres clares d'haver estat submergides potser milions d'anys, de fons marins amb terres verges , de memòries remotes de possibles Atlàntides, el Creador deu tenir un calaix immens ple de solucions.

Un nou Adam ? una altre bèstia que un dia es posa erecta i comença a pensar ?

Naturalment que no tinc cap idea, només una de molt clara i és que el món és un planeta amb tanta aigua com el primer dia que va començar a donar voltes al Sol, i que jo formo part de la vida des del moment d'aquella explosió que coneixem com el Big Ban.

I tornaré a ser viu de mil maneres diferents, i que els meus pensaments, bondats i malícies Déu les farà córrer amb l'aire i les anirà distribuint segons els seus designis, potser provisionalment sense la meva memòria, fins que el joc de la vida tal com l'hem coneguda s'acabi, i jo torni a ser una mínima partícula del mateix cos de Déu.

I , després d'aquesta, potser, delirant hipòtesi, he esgotat, per ara, les meves possibilitats imaginatives.

SANTANDREU3













-