La Gran Foscor

Caminava lentament il·luminant el camí en la foscor de la nit. Va pujar el turó i des de dalt va veure la planura fosca. I el llac. El veia pel reflex de la llum que Naia movia sobre la plàcida superfície. Va baixar i mentre s’apropava els seus 2 cors bategaven descompassats.
Quan va arribar al bosc que rodejava el llac va deixar de veure la llum. Va avançar sota els baixos arbres fins a arribar a la vora de l’aigua, on les pedretes eren il·luminades per la llanterna de la seva amiga.
Quan Nov va arribar, Naia estava mirant les pedres als seus peus. Va aixecar la vista i en veure en Nov va somriure.
Fa molt que ets aquí? – li va preguntar Nov.
Mm, 3 o 4 gemecs dels peixos del llac. Han sortit en veure la llum, feien un gemec i se’n tornaven a l’aigua.
Nov va mirar l’entorn i aixecà la vista al cel, a l’oest i a sobre d’ells.
Ja és de nit. Tanquem els llums?
I la foscor ho va envair tot.
Una foscor immensa. A dalt, en una nit sense núvols, la foscor era total. Sabien que amb telescopis es podien veure altres galàxies. Però en aquella època de l’any, en la Gran Foscor, l'òrbita del planeta els situava entre la seva estrella i l’espai exterior. I duraria quasi mig any. Després, quan l'òrbita passava entre l'estrella i la Galàxia, la nit era plena d’estrelles durant mig any.
El seu sol era l’última estrella al braç exterior de la Galàxia. Per això poc menys de mig any, les nits posaven la part del planeta cap a l’exterior, sense poder veure cap estel. Cap ni un. I les galàxies eren tan llunyanes que no se les veia a simple vista. Els antics creien que allí s’acabava l’univers, fins que amb els telescopis van descobrir que alí també hi havia una infinitud de galàxies com la seva, tan llunyanes que no es podien veure a simple vista.
Naia i Nov, junts, van mirar dalt. Al voltant. Els seus ulls no rebien cap llum. Fins i tot havien desaparegut els gemecs dels peixos Brana al llac. En aquell planeta on quasi la quarta part del temps no hi havia cap llum, tots els animals estaven dotats d'oïdes molt especialitzades. La majoria dels depredadors es guiaven més pel soroll que per la vista. I els peixos Brana, en la foscor, es refugiaven en el silenci.
Nov va xiuxiuejar
Voldria que no marxessis demà
Naia va respondre amb una veu aspirada i suau
Sols serà un any.