La fusta del meu patíbul

Un relat de: md-Gracia

Aquesta llum que no enllumena,
aquesta boca assedegada la meva,
aquesta tristesa perenne,
aquesta veu esquerdada,
parpelles cansades
dels meus marejos i desmais,
la meva ruïna,
el meu laberint,
el meu cor i els meus dubtes,
aquests brams muts...

...i aquesta la meva infausta penombra.



Véns a mi fugitiva
i de mi fuges
em demanaràs
de genolls
que et demane
que et deixe
que et mate
Serà aquest el meu amor sense cadenes
serà fusió d'estrelles i màgia
serà aquest amor
el meu ultim poema

...i la fusta del meu patíbul.




Comentaris

  • sembla[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 20-02-2011

    que si ha estat l'últim poema, aquest amor...

    se't troba a faltar, i a les teves paraules, també.

  • Un...[Ofensiu]
    onatge | 07-03-2010 | Valoració: 10

    Un poema profund, ple de sentiment. Surt enfora i deixat amarar per la pluja i quan surti el sol veuràs un món nou, amb colors, amb vida, amb silenci i cançó. I la fusta del teu patíbul posa-la a l'estufa...

    Salut.
    onatge

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de md-Gracia

md-Gracia

45 Relats

24 Comentaris

26415 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Hola, sóc un rèptil que va vindre d'altre món fa aproximadament tres-cents anys. En 1981 vaig adoptar forma humana a València, per a submergir-me i conèixer la literatura catalana, els plaers humans m'han fet evolucionar cap a un ésser capaç d'adoptar diferents tendències i creant-me certs dubtes sobre el meu veritable jo, l'astrología i la poesia m'ajuden a trobar-me a mi mateix... m'agrada on visc ara (Gracia) potser em quede més de l'esperat en el vostre planeta.