la finestra

En aquella hora, la gran avinguda que partia la ciutat en dues parts simètriques, era buida de soroll, de moviment.
L'Avinguda d'Aragó et permetia aparcar allà on volguessis, hi havia espai a tot arreu.
Els fanals del passeig lateral donaven la mica de vida que necessitava el gran carrer per que algú hi caminés.
Després d'estar tota la nit amb el camió de les escombraries, recorrent el barri acollint la merda que tots els veïns havien llençat als contenidors, i suportant aquell maleït soroll de la trituradora, necessitava aquell espai de silenci, de pau, de calma.
L'avinguda feia pujada si arribaves des del riu, i en aquesta direcció, va parar just al bell mig, al marge dret. Va parar el motor del seu "renault megane" i, amb les finestres baixades, va gaudir del primer cigarret del dia de descans.
Normalment anava directe cap a casa, però aquell dia li venia de gust observar com es despertava la ciutat.
Enmig de la foscor, en un dels edificis que li quedaven a l'esquerra, es va encendre un llum. Era la primera planta de tres. Semblava que aquell balcó pertanyia al saló de la vivenda, perquè no s'hi veia ningú a dins. Tot just davant del balcó hi havia plantat un arbre jove, amb les branques encara molt primes, tant, que el vent les feia moure amb total facilitat. Ell es va quedar mirant en aquella direcció, esperant veure la figura d'una dona traient-se la camisa de dormir i vestint-se davant d'ell sense saber-ho.
Aquella llum destacava en tota l'avinguda, donant especial entitat a tot l'edifici entre els altres, presos de la foscor de la nit.
Havia passat mitja hora, el cel començava a canviar de color, aquell negre fosc s'anava transformant en un blau cada cop més clar. En aquell instant, una ombra va aparèixer al balcó. La distancia era suficient per endevinar que era una dona. Podia veure clarament que s'estava posant una brusa, al mateix temps que mirava per la finestra. El dia començava a fer acte de presència, i aquell edifici començava a diluir-se entre els altres, emparat per la llum del nou dia. La intensitat que marcava el llum d'aquell pis, perdia la exclusivitat dels minuts previs. L'ombra era més difícil de veure i el nombre de cotxes que començaven a aparèixer treien la màgia del paisatge. No obstant, interessat per descobrir la cara d'aquella dona, es va quedar una estona més. Va calcular que tardaria uns tres quarts d'hora en sortir al carrer, que era el que solia tardar la seva muller. Relacionaria la finestra amb el portal i s'aproparia cautelosament per conèixer-la de més a prop. abans de que pogués adonar-se, algú va aparèixer per darrera d'ella. Era un home. Començaven a parlar i a fer gestos violents. Les petites branques dels arbres es movien sense parar i confonien la imatge, però sense dubte, estaven discutint airosament. Ell es va preocupar una mica. Va baixar del cotxe i es va anar apropant per comprovar que tant sols fos una discussió.
L'hora començava a ser sospitosa a ulls de la seva dona, i hauria d'inventar una bona excusa per donar-li. Tenia pressa, però li posseïa una enorme curiositat. De cop i volta, l'home va alçar un braç i el va deixar caure sobre la cara de la dona. Ella, lluny d'acollonir-se li va tornar la bufetada. Es van començar a barallar sense que "ell" pogués fer res per defendre-la. El seu cor estava bategant tant fort que li semblava sentir-lo. Per una banda sabia que la seva esposa l'estava esperant. Per una altra, volia saber com acabava la baralla i si caldria la seva intervenció. En quan va arribar al portal, un cotxe de la policia municipal es va aturar al seu darrera. Ell va anar cap a ell i els hi va explicar la situació. Van fer sonar els rotatius i van comprovar com el noi, aprofitant la distracció de la seva parella, l'agafava i la llençava al buit. La distància del balcó al terra era de tres a quatre metres, la justa per que entre ell i els dos agents, poguessin aturar el cop.
Van arribar reforços i van detenir a l'agressor, mentre tant, la noia i el seu àngel guardià, van iniciar una intensa relació.
Aquell dia l'esposa del camioner es va preocupar. Que s'endarrerís una hora no era preocupant, però quatre...
Va trucar a la central i li va dir que havia plegat puntual. Ella, nerviosa, va començar a pensar en el pitjor. La discussió amb aquells nois de les motos i les seves amenaces podien haver complicat la vida del seu home. Se sentia culpable per haver seguir el joc a un d'ells la nit anterior i haver provocat la pica baralla. El seu home era molt pacífic, però va interpretar que l'estaven molestant i s'hi va posar agressiu. No van passar de les paraules, però el van amenaçar, dient-li que el coneixien i que sabien com trobar-lo.
Ella, aquell matí, va tenir tanta por que es va posar a plorar desconsolada. No va saber què fer i no es va separar del telèfon en tot el matí.
Va arribar a quarts de tres del migdia. Se li marcaven les típiques ulleres de no dormir, els ulls vermells i l'humor canviat. El petó de "bon dia" de cada matí es va convertir en un "hola" fred.
-Estava preocupada. Què t'han fet alguna cosa aquells d'ahir?- Digué amb els ulls plens de llàgrimes.
-No. He estat donant un passeig.
-Em podies haver trucat. He tingut molta por.- Ell va aprofitar l'ocasió i va fer veure que estava enfadat per allò.
-Un altre dia t'ho penses, abans de jugar amb d'altres homes davant meu.
-Ho sento, estimat, no ho vaig fer volent, tant sols vaig seguir la conya.- Van discutir una estona. Des de llavors la relació es va deteriorar força.
Al cap d'un temps, quan aquella nova relació va acabar, ell va reconèixer el seu error i li va confessar tot a la seva dona. Ella, amb un profund sentiment d'engany va marxar de la ciutat durant uns dies. Quan va tornar, va haver d'anar a l'hospital per tal de reconèixer a un home que havia estat torturat i assassinat per una banda que actuava en la ciutat.