La fi

Un relat de: Anònim

La tempesta ha passat,
tot és runa i soledat.

Les últimes defenses han caigut,
aquells alts murs que ens havien de protegir,
i tan sols dolor van aconseguir,
aïllat del món rera una paret de pedra,
de roca grisa, freda i esquerpa,
però l'única defensa al cap i a la fi.

Feia temps que el murs trontollaven,
en un setge de dolor i amargor,
sabia que no hi havia escapatòria
però sempre havia cregut
que hi hauria alguna possibilitat.

Els grans murs,
no són ja res més que pols,
una mica més de runa
entre les cases ardents,
les últimes defenses han caigut.

Empunyo la meva espasa,
a punt per desenfundar-la,
mentre veig exèrcits de por,
de tristesa i dolor,
avançar sense pietat.

Miro al meu voltant,
estic sol...
No sóc rival per a ells
el fracàs és evident.
Quan tota esperança s'esvaeix,
què ens queda?

Em miro mans
tacades de sang,
la meva sang.
Tots els meus esforços,
de res hauran servit.

Tan sols puc esperar,
sota aquest cel negre,
amb el foc de les cases
cremant-me la cara.

Amb aquestes ferides,
que ja mai es tancaran,
tan sols puc esperar
l'horrible final que m'espera.

Tu ets feliç en un altre món,
suposo que és l'única noticia
que es pot anunciar.
Tens sort de no haver viscut,
en aquest món
de desgràcia i sofriment,
el món d'on vaig voler escapar
i d'on tu hauries pogut salvar.

Tan sols puc esperar la meva mort,
ja no hi ha fe, no hi ha esperança,
no hi ha sentit en els meus actes.

En nom teu camino,
decidit a plantar cara
en aquesta batalla contra la tristesa,
contra la soledat, contra el dolor,
en una guerra
d'on no sortiré guanyador.

Tu ets feliç,
però jo ja no ho veuré.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer