La faig massa grossa

La faig massa grossa.
De bon matí, un raig de sol entra per la finestra del menjador, es reflexa un tros enllà, al mirall del passadís (amorosament anomenat passillo per alguns) i entra, d'esquitllada, a la meva habitació, encertant de ple la meva testa endormiscada. Aquest raig, com si al bell mig de la muntanya em trobés, em deixondeix dolçament. Persistent insisteix i amb la insistència el raig de sol es transmuta en el ti ti ti ti tit del despertador, és llavors que m'adono de dues coses; primera: que són les sis i mitja del matí i que el sol encara no ha sortit i, segona: que el sol mai dels mais arribarà a les profunditats de la meva esquifida habitació interior del barri de Gràcia.
Em llevo, em dutxo, esmorzo, agafo la jaqueta i marxo a buscar el metro. Els detalls d'entremig cadascú se'ls imagina. El metro, parada Fontana, entranyable com poques, sigui dit de pas, aterra davant meu just quan el marcador luminiscent marca 00:34 , o 00:23, o 00:45,...o just quan no marca, és a dir, aterra quan li surt una mica de les parts menors. Sobren portes, entro, esbatano (que rima amb macagumeltano) els ulls, a fi de detectar qualsevol seient lliure. Faig una repassada ràpida a tots els vagons del metro escanejant tot senyal de vida asseguda. Si veig un seient lliure m'hi llanço amb passió i somriure psicòpata; sino, acluco una miqueta els ulls a l'estil western i em situo al mig d'un joc de vuit seients esperant el moment per saltar. Triar el joc de seients adequat és condició primordial. Es tracta d'esperar en mig de l'octet on menys persones estiguin llegint un llibre. Mira, un de lliure!!...doncs és ara que salto.ARA! Ja està, ja és meu!!. Ufff.....bé, respiro fons després de l'emocionant conquesta, agafo el llibre i deixo que el tunel del metro es torni lloriguera. Lolites, dames, valets i papallones volen pel metro, somriuen, ploren, criden, es miren de cua d'ull, tornen a somriure i s'evaporen. Palau Reial. Aquí baixo. Surto disparat del vagó per ser el primer de pujar les escales no mecàniques i arribar a la senyoreta del diari gratuït on, esbufegant, li dic bon dia, gràcies, agafo el diari i em giro per observar com es posa en posició d'entrega massiva. Ja sóc a la facultat. Deixo que l'anàlisi funcional de primera hora del matí em vagi sedant poquet a poquet, discretament i, ben adormit atre cop, acabada la classe, em disposo a anar al gimnàs. El gimnàs, sort n'hi ha, és realment aprop, a la facultat d'industrials, la que dóna a primera linia de diagonal (el turista apreciarà les onades metàl·liques de cotxes amunt i avall). Em poso els pantalonets curts, corro un quart d'hora, faig aquesta i aquella màquina i me'n vaig a dutxar rabent. Camí de tornada a la facultat menjo un entrapanet per afrontar la part matemàtica del dia que em queda. Pujo, escales amunt direcció a la biblioteca, on perdo despistadament el temps, fins que es fan les 12, moment d'afrontar dues hores de Teoria matemàtica dels mercats financers (aquí no us hi fareu pas rics, va dir el professor el primer dia, irònic ell). M'encaro, amb valentia, a les dues hores tot notant com el meu estómac, no tant valent com jo, remuga i implora una mica de menjar. Són les dues. La una a Canàries (i a mi què Canàries!?). És llavors quan comença el trajecte de desfer el trajecte d'anada i tornar al punt de sortida. Pataplam! Ja sóc a Fontana un altre cop (l'arcada florejada igual d'entranyable). Surto del vagó i deixo que les llengües mecàniques m'arroseguin amunt i m'escupin davant del carrer Gran de Gràcia, trec les claus i apunto, ja des de la cantonada, al pany de casa. Esquivo amb celeritat tots i cadascun dels transeünts que sembla que no tenen gana i endinyo la clau a la porta que s'obre obedient. Obro la porta del tercer segona, em desfaig de jaquetes i atuells, engego la radio per emmudir la mudesa del pis, m'arreMango el jersei del Zara i em disposo a fer una amanida. Arrivo amb una gana, amb una ànsia, amb un deler.....és llavors quan la faig massa grossa......l'amanida, s'entén.
La resta del dia transcorre sense incidents subratllables. I arriva la nit i un cop al llit, caic com un fil d'oli d'oliva vèrge extre dins l'amanida del son.