La dona que corria

Sent com la brisa frega les seves galtes i com el vent li despentina els cabells. La suor comença a amarar-li el cos, mentre olora la salabror del mar. Quan la Lluna corre pel Passeig Marítim, vorejant les platges de Barcelona, es deixa endur pel moviment del seu cos i per l’incessant moviment de les onades sobre el qual es projecta la seva mirada. Les seves preocupacions s’esvaeixen i respira una alenada de llibertat.

Aquestes petites estones amb ella mateixa, amb l’única companyia del mar, representen una pausa del rellotge de la seva vida quotidiana, una aturada del temps que li insufla l’energia que necessita per seguir-se bolcant en allò que més estima: el seu fill Bernat, de 8 anys, que ara està a l’entrenament d’handbol que fa dues tardes per setmana.

La Lluna aprofita aquestes estones per córrer, o millor dit per deixar de córrer, perquè, a més de ser mare i treballadora, és dona i necessita esbargir-se, cordar-se les bambes i posar el seu cos en dansa per no perdre’s en la roda cronometrada del dia a dia, en la rutina, en l’alarma que sona a les 7 del matí i que marca l’inici d’un tic-tac desenfrenat que no té aturador fins que, a les 10 de la nit, el seu fill se’n va a dormir.

De vegades, voldria fugir d’ella mateixa. Com seria la seva vida si no hagués pres la decisió de ser mare soltera? Podria escriure una novel·la, aprendre a tocar el piano, apuntar-se a un curs d’interpretació, seria més fàcil trobar parella? Però són miratges, dubtes volàtils... que s’esvaeixen d’immediat a mesura que la imatge del somriure del seu fill l’aferra a la vida que ha escollit i que desitja viure, encara que, de vegades, el temps sigui un bé exigu i preuat.

Les onades del mar en moviment, la sorra de la platja, les gavines que sobrevolen el litoral, els arbres que contempla al llarg del seu recorregut pel Passeig Marítim... no tenen horaris, no saben què són els terminis d’entrega, com els que li marca l’editorial on treballa. Editar textos li agrada, però voldria fer-ho més pausadament, per detenir-se més en cada línia i cada paràgraf, estudiar-ne els detalls, el lèxic, l’estil dels diferents autors i autores... Però, sovint, el volum de correccions a fer és massa alt i cal dosificar el temps que es dedica a cadascuna d’elles per tal de complir amb els temuts terminis d’entrega.

Corrent recorda el que havia oblidat en d’altres temps, quan s’havia deixat absorbir massa per les obligacions i havia deixat d’assaborir la vida. Amb les bambes sobre l’asfalt, no té pressa i comprèn que badar o seguir l’aleteig d’una gavina quan emprèn el vol no és perdre el temps, sinó saber copsar la bellesa que ens envolta. Alçar el cap de les pantalles en què se submergeix tantes hores al dia per observar la natura, el mar, els ocells... és recordar que la vida no són dígits ni caràcters, sinó vista, tacte, olfacte i gust.

Corrent oblida el rellotge i l’agenda i connecta amb allò que és essencial, estimar i estimar-se, dedicar temps i compartir experiències amb el seu fill, la seva família, les seves amigues i amics... Corrent recorda que tot és relatiu, que cap problema del dia a dia evitarà que continuï el flux continu de les onades, que el món continuarà girant i que la vida s’obrirà pas. No espera que la felicitat se li aparegui sobtadament com si d’un premi o regal es tractés, sinó que procura generar-la a cada pas del seu recorregut. Sempre hi haurà clarobscurs, però els seus ulls ara es concentren en la llum.

Tot just ara, s’està ponent el sol sobre les platges de Barcelona, és hora de tornar a casa i abraçar el Bernat abans d’anar a dormir. Torna caminant cap a casa, relaxada, contenta, amb ganes de retrobar-se amb el seu fill. Abans era la dona que corria; d’un temps ençà, la que ha après a deixar-ho de fer.